El miracle de la novel·la valenciana iniciat a partir de la segona meitat dels anys noranta es consolida visiblement i notablement amb tota la producció novel·lística posterior, ja en les dues primeres dècades del segle XXI. D’una banda, com ja vam dir en la primera part d’aquest article, companys generacionals dels primers novel·listes dels anys vuitanta, s’incorporen, a poc a poc, a la nòmina de narradors amb novel·les molt dignes de destacar com, per exemple, les dues últimes de Tomàs Llopis, Indòmit i Cremareu aquesta carta, o com les d’Elvira Cambrils que a partir de l’any 2010, amb la publicació de l’obra El bes de l’aigua, s’ha convertit en un referent indiscutible de la novel·la actual valenciana amb títols com Tot el que tinc per ballar amb tu, La platja de Camús, Aire o Argila i calç.
Noms als quals hauríem d’afegir el de Joan Olivares, autor de destacades novel·les històriques i eròtiques com Dies de verema, Vespres de sang, Pell de pruna o El metge del rei, entre altres, i també el nom de Ferran García-Oliver, al qual li devem novel·les com La veu d’Odiló i La melodia del desig, de temàtica històrica amb una bona documentació i ficció. I, en aquest apartat d’autors nascuts abans dels seixanta, no hauríem d’oblidar-nos tampoc de l’obra quantitativament nombrosa de Manel Joan i Arinyó, per la riquesa temàtica, per la visió especial i per l’ús d’un humor crític. D’Arinyó són les obres Han donat solta als assassins, Les nits perfumades, Com la flor blanca, El cas Torreforta i El cas Peníscola, per citar només uns títols. Com tampoc podem tancar aquest grup inicial de novel·listes sense citar un dels escriptors més rellevants del panorama novel·lístic valencià de l’actualitat, Toni Cucarella, nascut l’any 1959, l’obra del qual, però, s’inicia, com la d’Arinyó, a finals dels anys huitanta amb la publicació de Cool: Fresc, l’any 1987, una novel·la que va sorprendre per aportar un aire fresc i divertit a la narrativa d’aquells anys. Posteriorment, Cucarella ha consolidat molt dignament una trajectòria de culmina amb Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts l’any 2003, obra guardonada amb el Premi Andròmina i, sens dubte, una de les millors novel·les de tot el període literari actual.
A aquests autors nascuts majoritàriament en la dècada dels cinquanta del segle XX, d’altra banda, s’hi afegiran, any rere any, autors nascuts ja en els anys seixanta i successivament uns altres més joves nascuts en dècades posteriors. La nòmina esdevé realment extraordinària i la varietat de temes i de subgèneres tractats també. La novel·la històrica, per exemple, aconsegueix un virtuosisme especial de gran qualitat en l’obra de Vicent Josep Escartí, autor que recrea trames d’un realisme màgic ambientades en una època poc coneguda de la nostra història: el barroc i els segles de la mal anomenada Decadència. D’Escartí són dignes de ressaltar obres com Dies d’ira, Els cabells d’Absalom, Espècies perdudes, Nomdedéu, L’abellerol mort i El mas de les ànimes.
Un altre autor que extrau de la història les trames que recrea en les seues novel·les és Martí Domínguez, encara que l’estímul creatiu d’aquest autor no siga la història en sí mateixa, ni tampoc el fet de donar a conéixer un període determinat de la història valenciana, sinó, més bé, un component d’inspiració estètic i d’evolució filosòfica i científica. A Martí Domínguez li interessen personatges claus de la cultura europea o bé fets històrics referents de marcat caràcter ètic. Les seues obres són, per sort, llegides i esperades com un referent de qualitat. Per això, títols com Les confidències del comte Buffon, El secret de Goethe, El retorn de Voltaire, El fracassat, La sega, L’assassí que estimava els llibres, L’esperit del temps o Mater l’han convertit en un dels novel·listes valencians més coneguts, tant al País Valencià com a Catalunya i les Illes.
La novel·la de temàtica actual que reflecteix problemes socials i personals també té els seus conreadors com Esperança Camps, nascuda a Ciutadella de Menorca, però també valenciana d’adopció, autora de novel·les de molt bona qualitat com Enllà de la mar, Quan la lluna escampa els morts, Eclipsi o La por, entre altres, i també autora de novel·les policíaques o detectivesques com La Cara B o La draga. Subgènere amb el qual es va estrenar també una altra de les nostres novel·listes que cada vegada té més repercussió i lectors. En referisc a Raquel Ricart que s’estrenà amb la novel·la Una mort al sindicat, que mereixeria una nova reedició, i autora també d’altres obres com Les ratlles de la vida, El ciutadà perfecte, El temps de cada cosa i El dit de Déu, entre altres.
Molt destacables són també dos autors d’obligada referència: Vicent Usó i Francesc Bodí. Tant l’un com l’altre representen el model de novel·lista vocacional capaç de desenvolupar qualsevol argument i temàtica. Del primer, de la seua nombrosa producció, podem ressenyar les novel·les Crònica de la devastació, Les ales enceses, El músic del bulevard Rossini, Les veus i la boira, No sabràs el meu nom i Paradís de les fosques. Del segon, són els títols Passions apòcrifes, Guerres perdudes, L’infidel, El cos del delicte, Havanera, La passejadora de gossos i L’única veritat, entre altres. Sens dubte, ens trobem davant de dos escriptors que, per qualitat, haurien de tindre un coneixement més gran entre els lectors valencians i també a Catalunya i a les Illes, un coneixement aquest últim que, ben merescudament, s’ha guanyat en els últims anys Manuel Baixauli, autor de novel·les molt ben rebudes per la crítica i pels lectors. Obres sempre molt personals, amb una barreja de realitat i de ficció, que les apropa, de vegades, a l’absurd i a la fantasia. De Baixauli no podem oblidar títols com L’home manuscrit, La cinquena planta o Ignot.
Vicent Borràs, Pasqual Mas, Urbà Lozano, Silvestre Vilaplana i Juli Alandes són també novel·listes ja consolidats sense els quals no es pot valorar la producció novel·lística valenciana actual. Vicent Borràs és autor de Notes finals, L’últim tren, de tema històric, Lennon i Anna, Primavera encesa i, sobretot, de la magnífica Què en saps de Vidal Palau? De Pasqual Mas hem de destacar Salt en fals, Pavana per a un home sense nom i La cara oculta de la lluna. D’Urbà Lozano, per exemple, s’ha de destacar que manté una evolució ascendent que el consolida com a novel·lista digne de menció amb obres com Plagis, La trampa del desig, Vindrà la mort i tindrà els teus ulls i D’un silenci antic i molt llarg. De Silvestre Vilaplana s’ha de ressaltar que és, potser, un dels nostres novel·listes més regulars pel que respecta tant a la qualitat com al nombre d’obres que publica, motiu pel qual l’hem de considerar ja com un dels novel·listes consolidats mereixedor d’una bona atenció crítica i acadèmica. Silvestre destaca també pel seu estil àgil i elegant com podem comprovar amb la lectura d’obres com Les cendres del cavaller, L’anell del pescador, Un sepulcre de lletres minúscules, La mirada de l’impostor o Dones sense nom. Finalment, de Juli Alandes no podem oblidar novel·les com Àcrates, Els crepuscles dels afortunats, Crònica negra, La mirada del cocodril o Caça major, algunes de temàtica detectivesca.
I, per a acabar amb aquest grup, no podem deixar de citar Anna Moner, un dels fenòmens literaris més rellevants apareguts a partir de la segona dècada del segle XXI. Les històries que narra Anna Moner tenen una visió molt particular que fa evident que l’autora sent una fascinació especial per les forces malèvoles que tenen presència en el món real. Moner es documenta àmpliament per a redactar cada una de les seues novel·les i desenvolupa una trama, entre detectivesca i misteriosa, que atrapa el lector com, fàcilment, podem comprovar si llegim Les mans de la deixebla, El retorn de l’hongarés, La mirada de vidre i La por de la bèstia. El seu estil barroc, detallista i descriptiu és també un aspecte que en fa especialment atractiva la lectura.
Lògicament, podríem esmentar molts altres autors com Manel Alonso, autor, entre altres, de Fusta de carrasca, o Vicent Ortega, Maite Coves, Àlan Greus, Víctor Labrado, Jesús Moncho, Vicent Pallarés, Francesc Bayarri, Francesc Viadel, Pasqual Alapont, Teresa Broseta, Vicent Enric Belda, Lluís Miret, Josep Usó, Joaquim Espinós, Pepa Guardiola, Maria Carme Arnau, Andreu Sevilla, Felip Bens i Guillermo Colomer, autor d’una novel·la excel·lent, L’últim dels valencians, entre molts altres. I també, per sort, a la llarga relació d’autors nascuts a la dècada dels seixanta, podríem afegir els més joves nascuts a partir dels anys setanta, vuitanta i, fins i tot, noranta. Fet, aquest últim, que assegura la pervivència de la novel·la valenciana per molts anys encara i unes perspectives de qualitat molt bones.
Sobretot, perquè, entre els més joves, hi trobem ja novel·listes amb una producció quantitativa considerable, alguns dels quals han aconseguit ja una repercussió i reputació notable en l’àmbit literari català com, per exemple Joan Benesiu, pseudònim de Josep Martínez Sanchis, que s’ha convertit en un autor de referència amb novel·les com Intercanvi, Gegants de gel i Serem Atlàntida. Repercussió que ha aconseguit també Xavier Aliaga, sobretot, amb les últimes obres. D’Aliaga podem mencionar títols com Els neons de Sodoma, Vides desafinades, Dos metres quadrats de sang jove, Les quatre vides de l’oncle Antoine i Ja estem morts d’amor. Muriel Villanueva, per contra, s’estrenà a Catalunya i, a poc a poc, el seu nom ha començat a conéixer-se també al País Valencià. De Villanueva són títols com Mares, i si sortim de l’armari?, La gatera i Sense hac, entre altres. A l’igual que Muriel Villanueva, Joan Carles Ventura també ha publicat les seues novel·les de temàtica detectivesca a Barcelona. Ens estem referint a títols com Camins dubtosos, Em diuen Fletxa i Fletxes desviades. I en aquest grup no podem deixar d’anomenar Salvador Company, l’obra del qual s’ha publicat també majoritàriament a Catalunya i que ens ofereix novel·les interessants com Voleriana, Silenci de plom i False friends.
Menys coneguts en la resta del territori del nostre domini lingüístic són dos autors amb una producció considerable i amb lectors al País Valencià. Ens referim a Joanjo Garcia i Ivan Carbonell. Del primer són els títols següents: Quan caminàrem la nit, La terra és de vidre, El temps és mentida, La pornografia de les petites coses i Insurrectes de res. D’Ivan Carbonell, les novel·les La promesa del gal·lés, Els aprenents de traïdor, La paciència del minotaure, Balada de la frontera i La cançó del mag Merlí. S’ha de destacar que la narrativa d’aquests dos autors tendeix al gènere fantàstic, un gènere no massa conreat entre els valencians. I un cas digne de destacar per l’èxit popular que ha aconseguit publicant en una editorial valenciana és el de Rafa Lahuerta Yúfera, autor de Noruega, una obra que és un retrat d’una València ja inexistent i que ha captivat milers de lectors i que, fins i tot, ha aconseguit fer-se un ressò excel·lent també a Catalunya.
Entre les novel·listes, hem de ressaltar un grup d’autores més joves que els escriptors anteriors que s’han iniciat en la novel·la amb un èxit indiscutible. Són autores d’una o de dues novel·les, però d’una qualitat alta. Em referisc a Mercè Climent, autora de No hi havia a València… i Més enllà dels murs; a Purificació Mascarell¸ autora de Mireia, una novel·la molt interessant amb un to líric que captiva el lector; a Éncar Reig Oltra, autora d’una novel·la enigmàtica, Aurèlia oculta; a Mariló Àlvarez, autora de La taxidermista d’emocions i Suïcidis S.A.; a Carme Cardona, autora de La nova mestra, i a Mònica Richart, autora de Violeta i el llop i La dona invisible. Evidentment, no hi són les úniques. Hi ha molts altres escriptors i escriptores, a banda dels referits en les dues parts d’aquest article, que em deixe sense anomenar, com, per exemple, Josep Vicent Miralles, autor de l’obra Estiu. Les obres de tots els novel·listes, tant els anomenats ací com els no anomenats certifiquen, sens dubte, que la novel·la valenciana ja no és un fenomen residual i que el seu desenvolupament, donades, sovint, les circumstàncies socials adverses, és pot considerar un autèntic miracle: el miracle de la novel·la valenciana actual.