Aquesta novel·la, finalista al premi Òmnium i un dels llibres més venuts del 2023, s’articula com una obra polifònica narrada a tres veus: la de l’Erne, una mare distant i independent que per motius que estan per revelar passa gran part de la seva vida sumida en el mutisme voluntari, i les seves dues filles, la Remei i la Marga, poc avingudes i aparentment antagòniques, però que s’admiren i s’envegen mútuament. Tres dones que ens mostren la importància del llenguatge, o més ben dit, de la comunicació i la relació amb els altres. I ens endinsen, amb elles, en el terreny pantanós dels lligams de sang i conflictes familiars.
A través dels diàlegs entre les tres protagonistes i els seus monòlegs interiors, que ens descobreixen la seva nuesa mundana i eloqüent, al lector se li obre un món ple d’el·lipsis i interrogants que, a mesura que avança la trama, s’aniran resolent i despullant, com ho fan també els diferents personatges: deixant entreveure un passat dolorós i un present per explorar, que ens duu a formular-nos les qüestions més primàries i quotidianes. I, tanmateix, són les que regeixen les nostres accions i els nostres desigs, i ens imposen una reflexió sobre la tria, el destí i les oportunitats perdudes.
La maternitat, des del seu vessant més cru, hi juga un rol molt important i ens col·loca al marc del determinisme genètic i cultural, amb unes qüestions que sobrevolen l’obra de principi a fi: les nostres mancances són un llegat heretat? Uns trets adquirits fruit del context històric que han viscut els nostres avantpassats i que han esquinçat, en conseqüència, la nostra educació? En aquest cas, ho sabrem fer millor, nosaltres? Com influiran les nostres vivències, la nostra era, al rol que exercirem com a mares?
D’aquesta manera, la procedència com a arrel, com alguna cosa de la qual fugir o un cert destí al qual tornar, s’obre camí mitjançant diverses situacions, tant humanes, com geogràfiques: així, doncs, la terra esdevé un personatge amb un pes tan important com la resta de les protagonistes.
La narració transcorre entre Barcelona, residència de les dues germanes; la Toscana, indret actual de la mare; i el lloc d’origen de l’Erne, Arnes, un poble de la Terra Alta. Aquest darrer escenari justifica, a més, l’ús d’un dialecte ebrenc que dota amb major força la idiosincràsia lingüística, un aspecte central que es posa en evidència mitjançant la seva absència, el secretisme i la manca de comprensió que plana sobre aquesta família.
La incomunicació que s’ha establert entre les tres protagonistes porta les dues germanes a emprendre un viatge cap a Itàlia, per visitar la mare. Una vegada arribades, topen amb una veritat que havia quedat amagada, que no esperaven i que han d’afrontar, cadascuna a la seva manera. Un viatge que les empeny a acostar-se i que marca un rumb comú que les fa oscil·lar interiorment perquè les obliga a prendre partit davant (i malgrat) les existències passives en què havien viscut fins aleshores.
D’una banda, amb el llenguatge senzill i corrent que la caracteritza, Climent ens lliura una història profunda i dotada d’humor agre. Una obra fresca i amarga sobre la vida i les distintes tries que hem de prendre en cada ocasió, que fa explícit que entre el llenguatge i la comprensió sovint hi ha un abisme, un descosit que cal guarir per tal que la relació que tenim amb els altres puguin prosperar. De l’altra banda, hi ha moments de redundància dins l’escriptura amb els quals es perd el ritme brillant del començament a la recerca d’un lector (ideal) massa ingenu. Són fragments que sovint coincideixen amb uns monòlegs interiors massa endreçats que s’allunyen molt dels que qualsevol individu real té en la seva intimitat i creen una sensació d’escepticisme que distreu de la coherència narrativa del conjunt.