Si un dia oblide recordar és la darrera novel·la d’Ivan Carbonell Iglesias (València, 1979), guanyadora del Premi Blai Bellver de narrativa 2022. Un títol que a primera vista pot semblar equívoc, però que, com he anat veient a mesura que el llegia, no té res a veure amb cap malaltia degenerativa. No obstant això, Evian, el protagonista, ha arribat al convenciment que «les històries no s’obliden i s’arxiven mentre els queda pendent un capítol» Per si arriba el dia que la memòria se li esvaeix, creu que aquell viatge d’estudiants a la Irlanda del 1996 no ha de quedar en l’oblit, molt especialment la darrera nit. «Per molts anys que han passat […] sempre ha quedat enrere aquella nit i aquell país, com un record viu en el temps, encara irresolt».
Què trobarem en Si un dia oblide recordar? Doncs un viatge d’estudiants a Irlanda el 1996, dos viatges a Oxford entre el 2017 i el 2019 i l’esdevenir del protagonista, Evian, a València, on fa de professor a un institut. I per sobre de tot, trobarem Margot, a la recerca d’un unicorn impossible, els companys dels viatges, els de la feina i els integrants del Club dels Irlandesos.
La novel·la s’estructura en capítols, dins dels quals anirem trobant xicotets fragments, inacabats, en què la trama avança només un poc. Així el narrador ens deixa amb la mel en la boca i amb ganes de continuar llegint per conèixer el final. Mentrestant, entrarem i eixirem d’aquestes xicotetes parcel·les que haurem d’anar col·locant al seu lloc, talment un trencaclosques. Un relat frenètic on no falta de res, com si estiguérem al país de les meravelles de l’Alicia de Lewis Carrol, amb gat inclòs; qui sap si hi té algun parentesc el gat de Cheshire, que apareix i desapareix en els moments més insospitats.
Ja ho deia Roger Martin du Gard: «La vida seria impossible si ho recordarem tot. El secret està a saber elegir el que devem oblidar». Quan els records van acompanyats d’un grapat de papers de l’adolescència, com les carpetes d’Evian, que van quedar oblidades a casa dels pares, aleshores, per força, aquests records guanyen en autenticitat. Això és el que el protagonista va fer durant el temps que va estar confinat a causa del Covid-19. Va repassar cadascuna de les carpetes d’aquell viatge, en el qual sembla que es va fixar en Margot, una companya d’aquell grup de qui mai més no ha sabut res.
I com lliga tot aquest maremàgnum? Amb el rerefons del viatge inoblidable del 1996, que els papers de les carpetes li donen. I amb Margot com a punt de partida i punt final d’aquesta història anirem resseguint els records. Sobretot el d’aquella darrera nit a Irlanda: «uns records entre els quals sempre han brillat els ulls negres que aquella nit vaig veure apagats després d’haver-los vist brillar tants dies». I com en tota història, ens anirem trobant pel camí personatges que se’ns acoblaran per viatjar al nostre costat. I podrem esbrinar quin és el lligam que uneix el poble d’Agres amb el germà d’un mestre que suposadament va inspirar Tolkien, amb l’Oxford de grans escriptors com Robert Graves, Javier Marías, Francesc Eiximenis, Lawrence d’Aràbia. Una obsessió que si bé va nàixer molt abans del viatge a Irlanda, arran d’una fotografia en un llibre d’anglès, aleshores ha propiciat la recerca de l’unicorn i els viatges de 2017 i 2019.
En arribar al final, el lector descobrirà que l’enigma ha quedat resolt, perquè «Els misteris no es desvelen quan es desitja, sinó quan els arriba el moment i per això no es poden forçar els temps». Aleshores sabrem el motiu pel qual els ulls de Margot es van apagar aquella nit. I sí, finalment, Evian trobarà les respostes que buscava. Però a quin preu?, «En aquesta carpeta tenia xifrat el futur, mentre jo pensava que només servia per a tancar el passat».