Dolors Miquel ha fet un fòssil. No l’ha trobat. Ha desenterrat estrats, remogut muntanyes, desfet roques calcàries, desestabilitzat hipocentres, travessat èpoques antigues en què els humans encara no existien: i allí ha deixat el guant de plàstic rosa. Després, l’ha cobert amb els estrats, les muntanyes, les roques, els hipocentres i encara amb alguna deixalla humana. I no n’ha crescut res. Aquella escriptura, la d’El guant de plàstic rosa (Edicions 62, 2017), s’ha petrificat en un llibre igualment fosc i lluminós. Ictiosaure és el resultat d’allò que Miquel encetà aleshores: uns versos lúcidament dolorosos, un ritme prosaic vertiginós, una arqueologia de la tristesa i un passar comptes amb la solitud. Aquí, però, aquesta força reverbera en un pelegrinatge que s’inicia al començament del llibre: un recorregut en la fosca, l’entrada en una estètica profundament negativa, pel fet de generar una construcció autònoma que funciona al marge de la realitat empírica, i que s’alça per si sola, a partir de la textualitat i l’univers que crea, sense establir relacions immediates i referencials amb allò que coneixem.
El cor i els ossos s’esbatanen -«un cor s’enterra dins un altre cor. El pit és un cementiri viu», o bé «deixa que palpi els teus ossos, amat meu»- en la transformació de l’acidesa d’El guant que deixa pas al riu del dolor, tan cabalós com el de la nostàlgia. Per això el lirisme s’imposa en una escriptura que se situa cara a cara davant de l’horror. Ictiosaure implica el mateix risc que el de l’arqueòleg que furga terra endins a la recerca d’un rastre desconegut. En aquest sentit, que constantment bategui La mort i la primavera no és una causalitat: aquí la veu no narra el suïcidi del pare ni l’eco de la Maraldina, sinó que es lamenta, davant del cos mort de la mare, que «no arribaré a temps / no / de convertir-la en / un / futur / ictiosaure».
Quina és la força de les paraules? Quin paper ocupen en la tasca inacabable de crear memòria, de no oblidar els records? Per què narrar el passat -és a dir, tornar-hi, tornar-hi sempre- és un viatge irremeiable cap al dolor, cap a allò desconegut? És més: quan s’ha convertit, aquest passat nostre, en un espai fosc i horrorós? I tornem al principi: quina força tenen les paraules per batallar contra això? La proposta de Miquel sembla que passi per habitar la fosca, entenent l’existir -existir poèticament, que vol dir escriure enfront de la desesperació- com una forma de resistència, i no «existir sense existència, que és la pitjor manera d’estar viu». Una altra manera d’evocar Rodoreda, doncs, i de situar el desig com el motor de la vida i el revers de la foscor. El desig al costat de l’escriptura. Desig d’escriure. Escriure. Ja sigui en la forma de la rosa que t’abraça espinada o en el cor que es trenca en colpejar-lo: respostes precàries a la desesperança.
Aquesta idea es concentra en el títol mateix del recull: el rèptil juràssic és, com el títol de Rodoreda, una paradoxa que travessa el llibre. Mort i vida no són reversos antagònics, bateguen simultàniament en el temps passat del fòssil mil·lenari i en el temps present de l’escriptura. Mort i vida, passat i present, la necessitat d’escriure: totes aquestes coses conflueixen en el vèrtex dolorós que és la resposta -com dèiem: precària, parcial, transitòria- de Miquel. El pelegrinatge que marca el llibre és el camí que implica el fet d’escriure: un viatge que travessa els espais més lluminosos i més foscos de l’existència, i que coneix llocs i mons tan desconeguts com el d’«una casa antiga», el de «la flor fetitxe de la meva mare» o el d’«una dona jove de tres-cents anys». Com en el poble de La mort i la primavera, en què hom ha de conviure amb la força cabalosa dels rius, els ulls tapats de les embarassades o les cares desfetes d’alguns homes.
Com aquesta Rodoreda, Miquel ens adverteix de la força brolladora de la vida desmesurada: fer un viatge enrere implica necessàriament dur al present, amb el retorn, les esgarrinxades dels bardissars, el fang antic a la sola de les sabates i el record desencaixat. Tot i això, s’enceta el viatge i l’escriptura pren, consegüentment, la forma de l’atreviment. Desnonar la llum de la paraula, arriscar-se a descobrir el dolor. Enterrar-lo, aquest dolor antic, i no fer-ne brollar res: deixar que es fossilitzi. Així, Dolors Miquel.