El Llibre de revelacions proposa un recorregut de la mà de la deessa Diana en forma de càntic ritual. «Qui diu?» (21), es demana la veu poètica. De qui és la veu que es transmet pel vent i que conjuga astres i verbs? La resposta seran els poetes. Els versos de Laia Llobera són plens de referents místics i religiosos: des del calze fins al temple, passant per l’altar, els oracles i les ofrenes. Els elements litúrgics es disposen per dur a terme la cerimònia de la paraula que permet donar presència a la natura -parla el torb, el glaç, l’aigua, els arbres, els fòssils-, per explicar amb els seus ulls el pas dels segles.
Topem amb la pedra. Símbol d’immobilitat, de duresa, però també origen de l’escriptura i dels temples: «pronuncio una pedra present […] / fragment d’infinit immutable / per transcriure enllà del temps» (31). El lector ressegueix traces invisibles, les coses sense nom, els somnis i «les orquídies entre les dents» (34): aquests fan el temple. I el millor gènere per transcriure aquestes emocions és el poema, que farà de mirall del ritual i d’estructura on es disposen els auguris. Llegir el Llibre de revelacions transporta a boscos de bruixes, a la màgia, a la sàvia que ho connecta tot, unint-se així amb els altres dos títols de la trilogia: Certesa de la llum (2014) i Boscana (2018). Una coherència interna que també es fa present al mateix volum on els poemes –breus, aparentment senzills, sense majúscules– poden ser llegits com un de sol: inicis i finals es difuminen i doten el conjunt de sentit i de coherència.
El món oníric sofreix un canvi quan la veu poètica es presenta a ella mateixa: «visc a dins d’aquesta pedra / m’alimento del sagrat / que circula sibilant / pels meus segles» (36) i, finalment, pren cos al tercer apartat del llibre, al «llibre de revelacions». Introduït amb un epígraf de Lal Ded (mística i poeta hindú del segle xiv), Llobera demana al lector que miri el seu interior a través d’un seguit d’imatges i suggestions, de símbols i traces, d’una natura delicada i resistent que s’obre camí entre les esquerdes. Així són els seus versos: «l’ànima té cos de paraula / cap pes, sinó / nuesa d’instant» (43). Pel camí, els poemes queden més dispersats pel vent, les frases són més curtes i fragmentades, es topa amb la impossibilitat de connectar, amb «fragments impossibles / de poesia mai no dita» (46). Fins que arriben els poetes, que sorgeixen just després de l’acceptació del silenci i són definits com a «ciselladors de versos / descalços / encegats per tants senyals» (52). Els hi demana que parlin, que escriguin, i s’atura el temps de nou per fer una invocació amb veu ritual que s’acaba convertint, també, en un cant d’amor.
El romanticisme s’emparella amb la corporalitat i amb uns versos que s’encenen i es tornen més càlids. L’anhel és hipnòtic, el desig per l’altre que porta a un amor als marges on recau l’atenció de l’últim apartat. És un amor que va més enllà del misticisme tot involucrant les mans, la pell, les mirades, la matèria «per on s’apressa l’impuls de l’envit / ancorat en el misteri de dos cossos / que es naveguen tan ardents / la seva pell / sols de paraules» (73). L’autora acaba el llibre amb la proposta de llegir-se la pell, indagar en les ferides que són el forat obert al secret i al misteri que es proclama des del principi. L’amor transcendeix els cossos i culmina amb la natura en aquesta proposta sòlida i complexa de Laia Llobera. Un lèxic riquíssim i elaborat que confereix ritme a la lectura i convida a una cadència de cant i un to de pregària. Un text que respira bellesa i que n’escriu, que la cerca, així com busca ja no només la paraula, sinó el so precís. Com fa la veu poètica que tant pot ser l’aigua d’un riu com el so del vent, reclama la poesia i els poetes i els interpel·la: «tu que vens assedegat de paraula que és remença / tu que cerques cau antic en els còdexs de l’abís / desa el desig lluny del foc de la lletra / i destrena l’àmbit orb del teu encís» (87).