Baldament acceptem que allò que escrivim és el producte de la nostra realitat personal i que els espais vitals de cada autor condicionen la seva literatura perquè, d’una manera o l’altra, condicionen la seva nòmina d’anhels, de creences, de pors, de fantasies, d’insatisfaccions o de lleialtats, tot plegat no és cap obstacle que impedeixi que els escriptors renunciem al nostre objectiu d’explicar el món i de capbussar-nos fins els espais més abismals de la condició humana. Sempre he trobat que tota l’extensió de univers cap dins un singló de raïm o dins la mà d’un infant. És una manera d’expressar que tant podem intentar entendre el món i els seus secrets més recòndits des d’un llit d’un hospital com des del cim d’una muntanya com des del cor del Bronx o de Manhattan. Al final, allò que escrivim acaba essent la metàfora de les nostres vides o de les dels nostres contemporanis o, fins i tot, de les dels nostres avantpassats. Però del que es tracta és d’aconseguir que també ho sigui d’altres persones de qualsevol latitud i de qualsevol època. Fet i fet, a totes les èpoques i a qualsevol latitud les necessitats dels humans, les seves passions, les seves frustracions, les seves grandeses i les seves misèries, les seves penes i les seves alegries se semblen com dues gotes d’aigua.

Si, tal com jo pens, del que es tracta és de conèixer, de desembullar, de donar fe. Si del que es tracta és d’il·luminar, de sorprendre, d’estimular, d’interrogar, d’alçar la veu, de dissentir, de comprometre, de generar plaer estètic —és a dir de fer literatura— no es pot parlar de centres ni de perifèries. Just hi ha una perifèria des de la qual hem de procurar no escriure les nostres obres: la dels dogmes, dels tòpics i dels cànons literaris, la majoria dels quals són reaccionaris i tendenciosos. La literatura i totes les altres expressions de l’art han de ser espais de llibertat. Per això un ateu pot quedar extasiat amb un text de santa Teresa o amb un quadre de fra Angelico, que s’agenollava abans de pintar el cel. D’altra banda, no podem obviar el que conta Borges de Kipling. Segons Borges, Kipling, que pretenia que la seva obra fos un instrument de propaganda, al final va haver d’acceptar que els escriptors solen ignorar la vertadera essència de les obres que escriuen. Ve a ser el mateix cas de Swift, que amb Els viatges de Gulliver volia deixar un testimoni contra la humanitat i el que acabà deixant va ser un llibre per als nins. A vegades em sembla que només som un instrument i que escric a mercè de forces desconegudes; de qualcú menys previsible i més poderós que m’aguanta la mà.