Si obriu la coberta de Quan la història et crema a la mà i comenceu a llegir-ne les primeres pàgines, ràpidament us adonareu que sou davant d’un assaig excel·lent, d’aquells que sense estalviar-se ni rigor ni complexitats és capaç de captivar els ulls del lector i de fer-los discórrer amb agilitat per damunt les línies del text fins arribar al punt final. Llavors, quan tanqueu el llibre, de ben segur, tindreu la convicció que, de la mà de Miquel Berga, heu pogut baixar als inferns dels anys trenta del segle xx i allà, en els primers compassos de la Guerra Civil espanyola, heu tingut l’oportunitat de conèixer prou a fons George Orwell i Wystan Hugh Auden, dos dels escriptors anglesos més influents, que just en aquella època començaven la seva carrera literària. Tot i així, amb la contracoberta closa, la lectura no s’haurà acabat. Quan la història et crema a la mà és un d’aquells textos que es queden a dins del lector i que li treballen la mirada. És per això que, com m’ha passat a mi, pot ser que el llibre us torni a cridar des de la lleixa on l’havíeu guardat i us demani que torneu a mirar una fotografia que se us ha quedat gravada, que apunteu la referència d’un poema o que en llegiu de nou el final.
En els darrers dies de 1936 i a començament de 1937, Orwell i Auden es van sentir cridats a participar a la Guerra Civil espanyola. El primer, s’allista al poum i combat durant quatre mesos al front d’Aragó, on cau ferit; el segon, mira de contribuir a la causa de la República tot conduint una ambulància, intenció que no pot dur a terme i, per contra, col·labora en una emissora socialista de València. L’experiència els deixa una cicatriu profunda en l’ànim: «Cap dels dos en sortirà indemne, i l’orientació de les seves obres posteriors i el sentit dels seus projectes literaris en seran directament deutors», explica Berga només obrir l’assaig. El text explora precisament els ecos d’aquesta cicatriu en la trajectòria del narrador i del poeta, uns ecos que ressonen també en les seves respectives vivències a l’inici de la Segona Guerra Mundial. Aquests dos conflictes, gairebé dos actes d’una mateixa guerra, van obrir un dels pitjors traumes col·lectius als quals s’ha vist abocada la humanitat. Tant Orwell com Auden van acarar-lo amb un treball literari ambiciós i ple de coratge. Cadascun d’ells, amb el seu estil, sovint retraient-se l’un a l’altre una posició feble o equivocada. Miquel Berga ha sabut veure en aquest diàleg fecund entre tots dos escriptors l’espina dorsal sobre la qual construir el cos del seu assaig i, al llarg de deu capítols, va alternant l’atenció en un i en l’altre. S’hi apropa amb tots els recursos: exposant quin era el sentir dels anys que els va tocar viure, descabdellant detingudament la seva biografia, analitzant passatges de les seves obres quan s’escau…
Per a Auden, la lliçó poètica d’aquell trauma és que cal mirar cap endins, que cal construir una veu privada i personal que no es posi al servei de dogmatismes ni de consignes partidistes. El seu és un camí cap a l’autenticitat, cap a la veritat interior. En el cas de l’autor d’Homenatge a Catalunya (1938), l’aprenentatge té més a veure amb la realitat exterior i amb com ens hi relacionem. En una carta a un antic company del front d’Aragó, Orwell escriu: «S’està perdent el més elemental respecte a la veritat, i no només a la premsa comunista o feixista, sinó també a la d’arrel liberal». L’amoïnava enormement «la boira de mentides» en la qual s’anava perdent la civilització i per això lluitava per ser un testimoni el més fidel possible de la veritat factual.
Miquel Berga ha encertat en la tria del tema; no només perquè el coneix a fons i n’és un dels màxims especialistes, sinó perquè amb aquest assaig tan elevat i alhora tan diàfan està tocant una tecla que té fortes ressonàncies en el nostre temps. Vivim en un sistema que ens convida ben sovint a desentendre’ns de la veritat. Berga fa molt bé de posar-nos al davant dos autors que, fins i tot després d’haver baixat a l’infern, van fer tot el possible per comprometre’s-hi.