De ben segur que tothom ha sentit, vist, o fins i tot ha fet seu l’eslògan feminista «som les netes de les bruixes que mai vau poder cremar». Les dones feministes d’avui han pres la bruixa com a símbol i bandera de les dones rebels que no s’han doblegat davant del patriarcat, i proclamen orgulloses que en són les seves hereves. Federici els dedica aquesta obra, fent un pas enrere en la història per a redescobrir i assenyalar la vinculació entre patriarcat, capitalisme i caça de bruixes. Diem redescobrir perquè l’autora recupera l’anàlisi desenvolupat a l’obra Caliban i la bruixa i el presenta en un format més divulgatiu per a totes aquelles persones que vulguin entendre mitjançant una lectura fàcil i ràpida el perquè de la violència del passat i del present contra les dones en el capitalisme.
Com avançaven Marx i Engels, el marxisme ens ensenya que la història no són únicament fets i fenòmens aïllats, sinó que sempre hi ha un motor de canvi que rau en la producció material de la vida mateixa, en les condicions materials i econòmiques i les relacions socials que se’n deriven; que, en definitiva, l’arrel de tot procés i canvi històric cal buscar-la en les condicions materials d’aquell moment històric i no en el seu sistema d’idees. En aquest sentit, Federici agafa aquestes ensenyances per a fer una anàlisi materialista de la caça de bruixes: no només analitza sociològicament qui eren les bruixes i el discurs amb què se les perseguia, sinó que busca les causes materials que hi havia darrere el conflicte. L’autora revela que la caça de bruixes a Anglaterra va ser un fenomen predominantment rural, especialment en aquelles zones afectades pel procés de tancament de terres, que significava la privatització i la comercialització de terrenys que havien sigut comunals, i argumenta que la caça de bruixes va ser un pas necessari per a aquesta reestructuració capitalista de la vida rural. Això va destruir els mitjans de vida de milers de dones que van ser condemnades a viure de la caritat i criminalitzades per aquest motiu. A més a més, segons Federici les caces de bruixes van servir també a les noves elits per a domesticar i instrumentalitzar la sexualitat femenina: es va castigar i reprimir tot el que quedava fora d’ella, entesa exclusivament com a aglutinadora de la família patriarcal i del sexe «al servei de la procreació i la regeneració del treballador assalariat/masculí» (36). Així es va aconseguir un nou model de dona «asexuat, obedient, submís […] resignat al confinament, a una esfera d’activitats que en el capitalisme ha estat completament devaluada» (ibíd. 38)
A la segona part del llibre, l’autora vincula la caça de bruixes europea amb les caces de bruixes actuals al continent africà, on, de la mateixa manera que a Europa, l’origen del procés es troba en el canvi econòmic que està afectant les comunitats locals africanes. On la reestructuració neoliberal i capitalista de les terres comunals ha afectat les relacions dins de les comunitats i ha perjudicat especialment les dones grans. Aquestes, com que ja no poden tenir descendència i es resisteixen al canvi, són vistes com una amenaça per a l’expansió econòmica, i són acusades de bruixeria, perseguides, torturades i assassinades (ibíd. 79).
En conjunt, l’obra situa aquests fets en un contínuum «per entendre la història i la lògica de la caça de bruixes i les moltes maneres amb què es perpetua en el nostre temps» perquè, diu Federici, «només si mantenim viu aquest record podrem impedir que es giri en contra nostra» (88).