En el mes de maig el diari Levante publicava un llarg article dopinió titulat «Un atemptat contra la literatura infantil al País Valencià: censurar Enric Valor»; posteriorment, diferents diaris repetien l’opinió de l’autora i lectors i estudiosos de l’obra de Valor debatien a la xarxa X. Però, quin tipus d’acció rebia el nom d’atemptat i/o censura?
Contextualitzem
Edicions del Butllent publica una adaptació de les rondalles per a lectors de vuit anys en la col·lecció «Primeres rondalles d’Enric Valor» que té el subtítol «Versió adaptada de les Rondalles Valencianes d’Enric Valor» [<https://www.bullent.net/detalle-coleccion/?co_id=85>]. En el cas de la rondalla «Peret» [<https://www.bullent.net/libro/3311-peret>], l’adaptació, a més de lingüística, també elimina escenes, de la primera versió publicada, amb l’objectiu d’adequar-la a un lector de vuitanys, entre aquestes, la que ha motivat la controvèrsia: l’episodi que mostra l’assassinat d’una dona. Aquests són els fets.
Per plantejar adequadament el tema, cal recordar que Bullent Edicions és l’editorial que ha vetllat per l’obra rondallística d’Enric Valor. En els moments que estava de moda i quasi era lectura obligatòria a les escoles i, també, en aquells que ha començat a entrar en l’oblit i ja són molts menys els lectors escolar d’aquests llibres.
Núria Sendra i l’equip de Bullent, amb el vistiplau dels hereus de l’autor, han sabut adaptar l’univers valorià a diferents edats i formats, que van del llibre il·lustrat a l’audiollibre. No han estat els únics, recentment À Punt va proposar-ne, al seu espai La colla, una nova adaptació per a l’audiovisual Catacric, Catacrac [<https://lacolla.apuntmedia.es/alacarta/catacric-catacrac/>] que es pot visionar a la biblioteca de l’ens.
Ara bé, és important recordar que no parlem d’un material d’autor, el primer que va adaptar l’univers de ficció de Peret o de l’Esclafamunayes de la tradició oral valenciana va ser Enric Valor que, com a ell li agradava repetir, va literaturitzar la versió que li contaren d’aquestes històries [<http://www.gemmalluch.com/la-vigencia-de-les-rondalles-enric-valor>]. Un exemple que he contat en diferents ocasions és la versió de la mestra i el manyà en la qual Elvira és castigada a tirar-se pets per la boca i Valor canvia aquesta escena pel fum del carbó perquè «una dona valenciana no fa eixes coses».
Adaptem
El públic actual podria creure que Enric Valor va escriure les rondalles per a les escoles i que aquestes les acolliren com a lectura d’aula. No és així, literaturitzar el món de ficció que va escoltar de petit era una forma de poder publicar ficció narrativa, en el moment que la censura franquista li va prohibir una novel·la que no s’ajustava a la ideologia de la dictadura.
Enric Valor de nen, i també d’adult, va ser membre d’una cultura oral a Castalla on Elionor i Isabel Doménec (de Penàguila), Vicenta-Maria Soler Borredà (de Bèlgida), Pere Vidal Bravo, Antònia Bernabeu, Maria Sempere, Toneta Xirivia (de Castalla), Eduard Escrihuela (de la vall de Tavernes), i sa mare, li contaren les rondalles que formaven part d’una cultura popular compartida. Les narracions formen part d’un marc de referència conformat a les comarques alcoianes amb el valencià oral que necessiten i usen en la comunicació quotidiana. La intenció comunicativa és l’habitual del gènere: divertir, saber i instruir.
Quan Valor decideix literaturitzar-les és membre d’una cultura impresa on assumeix una responsabilitat: a) nacionalitzar les rondalles; b) descriure els nostres paisatges, i c) utilitzar un llenguatge popular però correcte. I en aquest procés l’autor canvia, transforma o adapta qualsevol element de la rondalla escoltada.
Quan les rondalles s’incorporen al circuit de lectura escolar, els docents expliquen les dificultats de comprensió dels nous lectors i Enric Valor, amb Rosa Serrano, va ser el responsable de la primera adaptació pensada per a un públic infantil. L’article «L’adaptació de les rondalles al lector infantil: un text, altres finalitats» (Lluch 2011 <https://roderic.uv.es/handle/10550/30432>), presenta el resultat de l’anàlisi comparativa de les dues versions. Les diferències més notables són paratextuals (un edició de butxaca amb il·lustracions) i discursives (reducció, desaparició o substitució de les referències geogràfiques, de les descripcions o de les frases fetes).
L’adaptació d’obres per a la lectura d’infants i joves és tant antiga com aquesta literatura. Genette (1982) exemplifica els diferents processos d’adaptació amb les col·leccions de literatura per als joves on trobem Walter Scott o Fenimore Cooper sense informacions històriques, Jules Verne sense descripcions i altres obres reduïdes a la trama narrativa. En el cas de la literatura catalana, pensem en les adaptacions del Tirant lo Blanc que sovint se centren en les escenes amb comentaris referents al sexe per, suposadament, atreure l’atenció d’un lector adolescent.
La «veritable» censura
Tenim la responsabilitat de ser precisos i, com a conseqüència, ajustar cada paraula al fet concret: usar la paraula censura de manera frívola condiciona la manera de mirar la veritable censura que va patir la LIJ escrita en català o en euskera durant la dictadura franquista.
Les anàlisis concretes de les obres censurades [<http://www.gemmalluch.com/la-censura-franquista-de-la-lij-en-catala/>] han demostrat com la intenció de la dictadura en el cas de les obres destinades als infants i escrites en català i euskera era diferent de l’escrita en castellà. No prohibien continguts, sinó aquelles obres que podien crear un lector en català i euskera de present i de futut; és a dir, impedir que aquestes llengües s’utilitzaren com a llengua de cultura.
Justament el contrari que Bullent i l’editora Sendra fan amb l’obra de Valor: adaptar l’univers de ficció de Valor per construir-hi un circuit de lectura en català per als infants valencians. Aquest és el repte actual que la falsa polèmica creada per l’article del Levante ha tapat.