L’activitat socioliterària de Begonya Pozo ha estat durant anys frenètica però en els darrers temps, per un bonic motiu familiar, s’ha alentit. Pozo és tan bona comboianta que no li podem dir mai que no: primer per la seua insistència i amabilitat i segon, perquè té sempre bones idees per fomentar no només la literatura (en especial la poesia) sinó els diversos projectes socials en els quals participa, organitza i/o dinamitza. I és que Pozo és una poeta que no concep el fet literari (tampoc, és clar, la seua poesia de creació) fora de la societat, ans el contrari: per a ella la literatura ha d’incidir en aquesta per millorar-la. Ella mateixa ho explica a l’auto-«semblança» de la Biblioteca Virtual Cervantes. Sap que, com diu la cita de Ponç Pons al capçal del pozonià Novunque (vertebre romane), «Escriure és resistir» i alhora que, com resa una de les «Endreces» del també pozonià A contracor —dedicada allí a César Simón, un dels seus mestres—, «sense la seua poesia no entenc aquest món».
Pozo és una persona enèrgica que gaudix vinculant gent i arts i també llengües entre si. No debades Pozo va començar publicant poesia en castellà i és també membre actiu de la italianòfila Compagnia delle Poete. En aquesta terra nostra on sovint ignorem què fa l’altra comunitat poètica, Pozo, com Vicent Berenguer, com Lola Andrés, teixixen ponts catalanocastellans que tanta falta ens fan per ser un país definitivament madur. Pozo és una dona activíssima i exercix com a Dona amb tota la seua majúscula («arquitectònicament dona», com diu en un dels seus poemes programàtics), com ha demostrat des del vicedeganat de Cultura, Igualtat, Polítiques Inclusives i Sostenibilitat de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València, d’on és professora de Filologia Italiana —titular des de fa uns pocs anys— i des d’on creà l’Espai Cultural de la Facultat. La seua tasca per visibilitzar les dones però també altres col·lectius durant molts anys menystinguts per raons de gènere ha estat encomiable. Fins i tot va patentar, junt amb Carles Padilla, el terme criptogínia!
Entre els seus projectes socials, cal destacar-ne la col·laboració des de fa anys amb l’ONG Carena, «associació per al suport i ajuda en el tractament del càncer i altres malalties greus». Per exemple, l’any passat (2023) omplí el Palau de la Música de València amb l’espectacle Humanitarts: Artistes tramuntant la Carena, creat per a aquest fi a quatre mans amb el músic Miquel Gil. La concepció interdisciplinària artística també la practica Pozo en l’àmbit particular; pensem sobretot en el seu grup Obert Poètic —format el 2021 per ella i Carles Garcia i més músics— sempre prest a incorporar altres disciplines com el vídeo o la dansa. No és el lloc ací per resseguir la trajectòria recitadora particular de Pozo; si voleu saber on ha recitat consulteu la pàgina editorialjuglar.com, cerqueu-la i de segur que pensareu açò: com és possible tanta activitat!
Entre les tasques de dinamització poètica de Pozo cal destacar tres projectes a llarg termini. El 2001 va concebre el Premi de Poesia César Simón en llengua castellana de la Universitat de València, que actualment ja és més que consolidat. El mateix passa amb l’Aula de Poesia de la Universitat de València, creada el 2002 per ella i per Vicent Alonso i d’on van eixint futures noves valors en les dues llengües cooficials. També entre el 2004 i el 2019 dirigí l’Aula de Poesia en valencià de la Universitat Politècnica de València i participà en els tallers d’escriptura de l’Aula Oberta d’Escriptura de la Universitat de València. Com són tantes les iniciatives, copiem les seues paraules a la revista electrònica valenciana Afán de Plan, en concret en la secció «autoindefinides» número 27:[col·labore] amb projectes i festivals (inter)nacionals com Veus Paral·leles, Voces del extremo València, Vociferio o Voix Vives; la programació de lectures al Carmen Sui Generis i la col·laboració amb Ca Revolta.
Pozo és una ideadora realista, pragmàtica, de peus a terra, si bé de vegades, acomboiada per altres, es deixa endur per idees més esbojarrades. Pensem sobretot en la creació del s.e.m.p.e.r., és a dir, del Seminari Estable de Matèries Poètiques en Evolució i Recerca. Aquest projecte (2022-2023) fou ideat per Pozo junt amb els poetes Josep Pedrals, Jaume C. Pons Alorda, Eduard Ramírez i l’enyorat Manel Marí i els activistes Ferran Garcia i Josep Martínez. Com veieu, la presència femenina en el llistat és mínima, fet que Pozo denunciaria immediatament, però si entreu en el blog d’aquell projecte veureu que la paritat hi és assegurada.
Per últim, no podem oblidar la relació de Pozo amb aquesta revista que ara consulteu. Pozo en fou la directora, de Caràcters, des del 2012 fins al 2022. Benvingut siga, Begonya, des de ta casa, aquest homenatge tan merescut; que continues molts anys acomboiant-nos, és a dir, «posa[nt-nos] al davant només la pastanaga. Malgrat tot, encara no hem deixat de córrer» gràcies a tu. Salut!