Pep Antoni Roig, que va dedicar un obituari a Josep Maria Espinàs l’endemà de la seua mort, confessa que fins aquell moment no l’havia llegit massa. És per això que, a partir d’aquesta nova obsessió vital, en paraules seues, va decidir capbussar-se durant mig any en una lectura profunda de la vasta obra d’un autor de qui considera que els catalans d’avui són hereus. No es tracta només d’un homenatge, sinó d’una manera de satisfer un compte pendent amb algú a qui deus moltes coses i amb qui, a més, sents un vincle estret.
El resultat pot qualificar-se d’un diari de lectura, en què els dos Josep Maria són els protagonistes; de fet, es tracta, en paraules de Montserrat Dameson, d’una amistat pòstuma. I és que Antoni no es limita a fer un assaig biogràfic sobre Espinàs, sinó que en el procés de llegir-lo i descobrir-lo, es descobreix a si mateix i de quina manera, sense saber-ho, Espinàs forma part de la seua identitat. Aquest llibre consisteix en un exercici d’autoficció, d’explorar les arrels familiars i culturals, on, a cada capítol, inspirat pels A peu, Antoni esdevé un flâneur del seu temps, mostrant-se obertament i desacomplexadament nostàlgic de la Barcelona i la Catalunya de la seua infantesa, que Espinàs va contribuir a construir.
Pel que fa a l’escriptor de la pipa, ens trobem amb «un home del renaixement a la catalana manera», com Antoni el defineix. Espinàs va ser i va fer moltes coses, però podríem destacar-ne les facetes d’escriptor i de dinamitzador cultural. Va ser un home incansable, sempre amb ganes d’encetar projectes i de defensar la llengua i la cultura pròpies. Antoni destaca que, a diferència d’autors que havien experimentat la guerra d’adults, Espinàs no viu ni escriu marcat per la ferida d’aquesta ni amb la nostàlgia pel món perdut, sinó que se centra en el seu present: la Barcelona de la postguerra i els seus habitants. I és d’aquesta manera, escrivint sobre la quotidianitat i amb un llenguatge senzill, que Espinàs va arribar no només als cercles culturals més alts, sinó també a la gent corrent, lectora per plaer, i aquest és un dels seus grans mèrits, tal com reitera Antoni.
Inevitablement, l’autor reflexiona sobre diverses qüestions relacionades amb l’ofici. D’una banda, l’estil d’Espinàs el porta a comparar-lo amb el seu; contraposa l’escriptura clara i senzilla de l’altre, que qualifica de romànica, amb la seua, romàntica i plena de subordinades. D’altra banda, també cavil·la sobre el fet i la decisió d’escriure en català, dels reptes que suposa fer-ho en funció de cada època, de la manca de veracitat que de vegades comporta escriure en una llengua que no és la pròpia, de l’originalitat i de trobar una veu personal, entre altres.
I si dèiem que Antoni és un flâneur del seu temps, també ho és del passat, i ens convida a acompanyar-lo a episodis concrets de la història literària i cultural de Catalunya, com ara la Nit de Santa Llúcia de 1953, en què un jove Espinàs va guanyar el premi Joanot Martorell per la seua primera novel·la, Com ganivets o flames. En aquesta tercera edició dels premis, celebrada a l’hotel Majestic, a la qual van acudir alguns dels protagonistes de la nostra cultura del moment, sota la mirada vigilant de la policia, Espinàs va irrompre en el panorama literari català, que començava a reviscolar malgrat la dictadura franquista.
En definitiva, Pep Antoni Roig presenta una proposta literària amb un alt grau d’originalitat, amb un estil romàntic que, tot i que de vegades frega el sentimentalisme, està farcit d’honestedat i d’humor. Una reivindicació, feta des de l’actualitat més roent, d’una figura que ha contribuït en bona mesura a la recuperació i la normalització de la nostra llengua. L’essència que destil·la el llibre podria contenir-se en aquella sentència de J. V. Foix que diu: «sigueu moderns, llegiu els clàssics».