El mes d’abril de 2019, el filòleg i professor valencià Rafael Roca va ser convidat a impartir classes sobre història de la literatura catalana als alumnes de doctorat de la Universitat de Verona. Aquell no hauria de ser the cruelest month, sinó l’inici d’una esponerosa primavera italiana farcida de classes, amistats i estimulants troballes intel·lectuals que deixà escrita, dia rere dia, en un quadern de notes. Tal exercici d’escriptura quotidiana s’allargà fins al 7 de desembre del mateix any, data en què acabava l’aventura acadèmica que l’havia fet viure a cavall entre València i Verona. Gràcies a la Institució Alfons el Magnànim, la intimitat de les notes personals ha passat a l’esfera pública, i ara tenim Proejant el temps (2022), un dietari de viatges i de professió que és aixopluc de pensaments íntims alhora que celobert de projectes filològics personals i col·lectius.
Per la seva idiosincràsia, el text es va construint de forma espontània i reposada. Així com els dies passen, broten idees, reflexions o moviments encaminats cap a un objectiu de recerca que avancen o s’aturen segons marqui l’actualitat. Sota el cel de Rafael Roca hi ha un temps per a cada cosa: un temps d’escriure i un temps de pensar, un temps de sortir i un temps de quedar a recer, un temps d’esquinçar i un temps de cosir. I com a bon cosidor que és, el final del dietari esdevé un canemàs perfectament teixit que perfila la dimensió del personatge central: un gran home de lletres que viu abocat a tot allò que abraça el seu camp d’estudi.
València i Verona, juntament amb Cremona, Alaquàs o Venècia, són els fars que il·luminen l’abast geogràfic del llibre. Aquestes ciutats de llegenda són el marc de les classes universitàries i també l’escenari de caminades, converses i altres activitats culturals que, sovint acompanyat d’altres lletraferits contemporanis, permeten a Rafael Roca desplegar l’amplitud de les seves inquietuds: majoritàriament la Renaixença valenciana —es doctorà amb una tesi sobre Teodor Llorente— i la història de la seva localitat d’origen —Alaquàs—. Aquests, però, no són els únics temes desenvolupats. Roca fa viure els grans noms de les lletres catalanes des d’Ausiàs March fins a Joan Fuster, tot fent un evident esforç per visibilitzar i dignificar dones com Manuela Agnès Rausell o Magdalena García Bravo. També la llengua catalana, concebuda en tota la seva varietat diatòpica, és motiu de reflexió i de preocupació. Les alegres incursions en els diferents diccionaris normatius descobreixen als lectors joies lèxiques ben excepcionals, com l’extraordinària trapatroles. Però és igualment greu la preocupació compartida de veure com els processos de minorització lingüística avancen a passes de gegant, tant a València amb el català com a Verona amb les llengües pròpies del Vènet. Finalment, una altra gran matèria de reflexió és l’actualitat política. Tot al llarg d’aquests mesos, descriu amb detall com es desenvolupa el judici als polítics catalans alhora que l’extrema dreta va guanyant adeptes arreu de l’Estat espanyol. Roca corona l’escalada política de Vox amb un octosíl·lab digne de la millor literatura clàssica: «Espanya ja té el seu Salvini».
Arran d’una visita a Venècia, Roca reflexiona sobre la síndrome Stendhal, això és, l’aclaparament que pot causar en el visitant l’exposició a tanta bellesa acumulada. No tothom té la capacitat d’experimentar-la, com tampoc no cal haver de visitar aquestes ciutats per saber de què es tracta. Sovint, experiències estètiques poden oferir al lector dosis de satisfacció que, gradualment, arriben a tal plenitud de l’intel·lecte. Llegir Proejant el temps de Rafael Roca és una experiència similar a això: cada dia que passa és un esqueix de vida que celebra la bona tasca filològica. Tot per concloure que de filòlegs n’hi ha molts, però de filòlegs tan connaturals com el que descobrim aquí en són parits ben pocs.