Autoria: Josep M. Sala-Valldaura
Títol: La serp i la poma: al voltant del llenguatge poètic
Editorial: Pagès editors, Lleida, 2023
Pàgines: 130

Josep M. Sala-Valldaura és, sense dubte, un dels poetes i assagistes més actius de les lletres catalanes actuals. En la darrera dècada ha publicat cinc poemaris i cinc assajos sobre poesia i llenguatge poètic, el darrer dels quals és La serp i la poma: al voltant del llenguatge poètic (2023). Aquesta profusió d’obra fa evident que el pensament poètic i assagístic de Sala-Valldaura és unitari i que sembla indestriable la seva pràctica com a poeta de la seva labor assagística. De fet, en aquest darrer exemple, Premi d’assaig Josep Vallverdú, es veu clarament com l’autor fa una defensa de la seva cosmovisió del món a través del filtre de la poesia.
El llibre s’estructura en vuit capítols i una introducció que són una reflexió sobre el paper, la funció i la utilitat de la poesia en els nostres dies. En certa manera, l’autor mira de donar resposta a aquell pregunta, ja clàssica d’Adorno, de si hi pot haver poesia després de l’holocaust, o dit d’una altra manera quin sentit té escriure poesia en un món governat per la immediatesa, la imatge i les xarxes com TikTok. Sala-Valldaura troba la resposta en un apropament hermenèutic, filosòfic i ontològic a la poesia. El títol dels capítols fa una aproximació metafòrica al fet poètic. Així es presenten com «Poesia com a balcó», «Poesia com a pedra», «Poesia com a sang» o «Poesia com a papallona dins la boira» que doten el sumari i el volum d’un sentit del ritme i la repetició que responen a la concepció isotòpica i analògica de la poesia que té Sala-Valldaura. No hi ha dubte que el plantejament és original i ben poètic en tant que metafòric.
Així, al llarg de les pàgines del volum es van desgranant les idees poètiques del seu autor a partir d’exemples propis i d’altres. De manera que l’assaig esdevé també una petita antologia de la poesia contemporània on destaquen noms com Pere Gimferrer, Mireia Calafell, Joan Vinyoli, Jaume Pont o García Lorca, entre molts d’altres. Sala-Valldaura parteix d’una visió poètica que arranca al romanticisme i la fa esfilagarsar fins a la poesia del silenci que caracteritza molts dels discursos poètics postmoderns. Pel poeta «la paraula poètica recorre amb més fluïdesa que no pas la científica o la filosòfica el trajecte que uneix la superfície i l’interior» (p. 125). Per això, la poesia és com el balcó que parla de la realitat però va més enllà de la realitat, «obre un balcó que ja no s’aboca únicament al carrer, sinó també al subsol i al cel […] i als núvols de l’especulació que transporten les analogies» (p. 17) i per fer-ho cal prendre distància, «assegurar la perspectiva privilegiada sobre allò que es contempla» (p. 19). Un cop focalitzat l’objecte d’anàlisi, això és la realitat, el poema la (des)construeix a partir del domini del llenguatge, dels recursos estilístics, de les analogies i les correspondències. Perquè poesia és també plaer estètic, la unió del cos, la pell, i el moll, el misteri que la poesia vol desvetllar, tal com explica el mateix autor a Entre el simi i Plató. Pel curs poètic contemporani, un assaig publicat el 2007.
La recerca de l’inefable, «de l’harmonia total amb la natura» (p. 33) és el que acosta o emparenta la poesia i la filosofia. N’és el seu objectiu. Totes dues volen explicar el món, el seu origen, el seu misteri, però així com la filosofia intenta assolir l’objectivitat, la racionalitat, la poesia se serveix de la subjectivitat, de la ironia, dels trops per ja no entendre el món sinó per saber què és el món. Com diria Marià Manent, «la poesia neix, essencialment, d’un impuls metafòric, de la complaença misteriosa del qui sent la relació profunda dels éssers i les coses més discordants». De la subjectivitat aspira a l’objectivitat, a un coneixement profund de la realitat exterior i interior no des de l’aparença de no reflexió sinó des de la sang, és a dir l’emoció, «la sinceritat i l’autenticitat» (p. 90), el sentiment passat pel sedàs de l’intel·lecte. La poesia creu en l’autonomia del llenguatge poètic que fa del poeta ja no un torsimany sinó un creador de realitats on s’hi inclou el silenci que el lector amb els seus coneixements ha d’omplir de significat, de sentit, tot ampliant les teories de la recepció que també tenen un capítol en el volum.
És aquí on la tesi del llibre em sembla més interessant: com Sala-Valldaura, en certa manera, desdibuixa les fronteres dels ismes per presentar una idea de poesia que partint de la noció de l’arbre que clava les arrels a les profunditats de la terra, d’arrel romàntica, va evolucionant cap a la idea de pedra, analogia de l’existència humana, qüestionant la pròpia concepció poètica en tant que metafòrica, en paral·lel amb el postsimbolisme, per arribar a plantejaments en els quals es posen en col·lació i en crisi temes com el de sinceritat, silenci, veritat o subjectivitat que vertebren un discurs postmodern sobre la poesia que, de fet, ja és present al llarg dels segles com demostren les citacions que apareixen al volum des de Valéry a Riba o Manent passant per Hölderlin. Justament, una de les crítiques velades que fa el llibre és la de la pèrdua de consciència per part de les joves generacions d’una tradició poètica que vertebra unes preocupacions comunes semblants als poetes anteriors i posteriors, diria jo, als anys setanta: «si donem un cop d’ull al mapa actual de les lletres, trobarem al costat dels qui tot ho pinten cancerígenament d’ironia […] un bon nombre de nihilistes que separen el jo del món, és a dir que no existeix un món comú» (p. 70). Sala-Valldaura, tal volta, reclama la «unió dels egoistes» que proclama Stirner i reivindica el llenguatge poètic modern i postmodern.
Així, defensa una poesia feta «amb idees i amb mots» (p. 67) que «arriba a trobar la bellesa en la lletjor» (p. 33), que presenta un to lleument elegíac, perquè el camí cap a la transcendència és emboirat i el contorn del poema es desdibuixa. Cal retrobar-hi els colors de la papallona. Una poesia que s’ha de comprometre amb el seu entorn, establir «ponts entre l’obra i el món» (p. 70). Amb tot, «la poesia no es relaciona directament amb la realitat, perquè hi cerca una segona realitat» (p. 74) és a dir sí que es relaciona amb la realitat, però no només i, doncs, no vol buscar una veritat sinó mostrar les múltiples veritats que les diferents realitats amaguen.
Des d’aquest punt de vista, l’assaig de Sala-Valldaura és revolucionari ja que presenta la poesia com un llenguatge universal, atemporal que insisteix una vegada i una altra, com la pròpia poesia salavalldauriana i les seves idees teòriques, en mirar de conèixer el món, com és, què és, d’on ve i a on va i amb aquest, la humanitat, garant d’una tradició, que té el repte de (re)pensar-se. La serp i la poma: al voltant del llenguatge poètic és una excel·lent manera de repensar-se.