Marinada, XLII Premi de poesia 25 d’Abril de la vila de Benissa 2022, publicat per l’editorial Viena el 2023, és el nou poemari de Mercé Estrela Tena. La poeta ja havia demostrat amb ella, Cor, accèssit local al Premi de poesia de Canals, el seu domini de la paraula. I si no és fàcil en les primeres obres aventurar un estil propi, el ben cert és que Mercé Estrela excel·leix amb poemes ben travats que naveguen en una mar, metàfora de la vida, on s’alternen la calma i la tempesta per fer un recorregut vital ben intens.
Des del títol a la divisió en tres parts: ‘Vent salobre’, ‘Regust salnitre’ i ‘Flaire de sal’, tot ens remet a la mar. I a la vegada als sentits del tacte, del gust i de l’olfacte, cosa que aporta un toc de sensualitat a l’itinerari.
La primera part, ‘Vent salobre’, s’obri amb una cita de Martí i Pol «ni la mar ni el vent no repeteixen mai el mateix so». El primer poema funciona com a pòrtic i ens presenta la infantesa com un moment de felicitat genuïna relacionada amb la plenitud de l’estiu i els plaers senzills de l’aigua llimó i l’orxata. En aquesta part que definiria com a més col·lectiva el jo poètic només s’insinua: «Acluque els ulls./ M’hi veig,/ feliç». És una part lligada a les festes, que són per definició expressió d’una col·lectivitat, hi apareixen els bous a la mar, la carrera de joies a Catarroja, la vela llatina a l’Albufera, referències al pirates barbarescos (festes de la Vila Joiosa) i d’altres festivitats nostrades que tenen el foc com a protagonista des de les fogueres de sant Antoni a les de sant Joan. Diria que és la part més impersonal, predomina la tercera persona i les descripcions, concentrades i punyents que despleguen tot el seu potencial en poemes curts: «Solta de butxons d’ales acolorides/ Estampida de coloms emplena l’aire./ La coloma solitària fuig./ A la pota, una ploma blanca./ Si l’enxampa la bandada,/ a picades la destrossen». És en aquesta part on es fa palés el compromís social de la poeta que reivindica una poesia centrada en el poder de la paraula per a canviar el món. Una poesia clara, que no senzilla, que fuig d’elucubracions metafísiques. Acaba amb una reivindicació que ressona en el nostre imaginari popular: «El Saler per al poble!/ I el llit del Túria, verd!».
La segona part, ‘Regust salnitre’, s’obri amb una cita en anglés de Peter Sinfield, de la cançó «Island», el «Touch me» final remet a la part més sensual del poemari. De seguida s’hi fa present el jo poètic amb una imatge que remet a la maduresa: «Sirenes de pits caiguts i cabellera grisa/ llancen esgarips de lament en recordar/ noms efímers de nàufragues/ delineats sobre la pell nua». Transitem en aquesta part per la joventut i la maduresa, entre les lluites de descobrir el món i els seus conflictes; hi apareixen elements que remeten a la lluita: «vaixells de guerra, vaig perdre navilis i velams o vents rúfols d’enveja».
Hi trobem també imatges molt sensuals «Sines i malucs al migjorn/ esparsa i oberta de cames» contraposades a un altre element temàtic clau, la solitud: «Demà, més sol, sola». Una solitud que és una acceptació de la vida.
‘Flaire de sal’, tanca el poemari amb una cita de Margarit «A fora hi ha la llum i el cant del mar» que es llig com una apel·lació a l’esperança, s’hi entreveu un amor que l’ha portada lluny de la seua mar, la poeta s’aboca a un futur que malgrat els interrogants, s’hi endevina fructífer. «On és la mar, que enlloc/ veig onades i veles?/ Se l’ha engolida el temps?» Hi trobem un paisatge de muntanya, una terra amb olors de timó, pebrella, verds de pinassa, on remoregen altres aigües: el riu i la séquia.
El poemari acaba amb una prosa-poètica: ací tot es transforma en l’antic mite de la Mediterrània, territori d’Homer, hi apareixen Helios, Selene i Posidó amb imatges d’unió de sol i lluna com un totalitat còsmica, per això la nit odora a còpula. Aquest final ens remet a la dedicatòria del principi: «A la Natura, tota» i tanca aquest bell poemari que cal saber llegir i escoltar.