El foc i la cendra. Dones creadores i tràgiques deu el títol a un vers de la poeta russa Marina Tsvetàieva: «I les meues cendres seran més calentes que la vida d’ells». Transcendir. Passar a la posteritat, a l’eternitat. Potser amb aquest objectiu, l’escriptor i periodista valencià Antoni Gómez rescata de la història recent catorze dones europees i americanes que compartiren una vida dedicada a la creació i un destí tràgic. Ni tan sols la mort ha refredat del tot el caliu de la seua obra, de la seua essència. Les seues cendres arriben fins als nostres dies gràcies a aquest sensacional recull biogràfic publicat per Onada. Es tracta d’una aposta editorial molt necessària i reconec que em meravellaria veure nàixer, amb el pas del temps, una extensa col·lecció de «Dones creadores i tràgiques» que incloga moltes més històries fascinants.
Els noms d’algunes de les dones biografiades en aquesta recopilació ressonen entre els de molts altres homes de la història contemporània i formen part de la cultura popular. Són tan reconegudes que s’han convertit en símbols. Qui no coneix Rita Hayworth o Nina Simone? Malgrat tot, n’hi ha d’altres que han quedat invisibilitzades, els seus noms s’han diluït fins pràcticament desaparèixer de la memòria col·lectiva. És per això que el treball de recuperació, compilació i divulgació que ha dut a terme l’autor en aquest assaig biogràfic és de vital importància. No tant pel relat dels èxits i assoliments intel·lectuals o artístics d’aquestes dones, molts d’aquests coneguts de sobra, que queden en un plànol secundari de la narració, sinó per la manera en què Gómez penetra en la intimitat de les seues vides, per la curiosa perspectiva que aporta i a través de la qual ens permet impregnar-nos-en de les experiències a fi de descobrir-nos que, a més de novel·listes, poetes, filòsofes, cantants, actrius, pintores, escultores o activistes, totes elles foren éssers humans complexos, amb llums i ombres, que provoquen admiració i rebuig, que estan plenes de contradiccions, com qualsevol de nosaltres.
Al llarg de la lectura, ens endinsem en la ment d’escriptores com Marina Tsvetàieva, Simone Weil, Elizabeth Smart, Lucia Joyce, Ingeborg Bachmann, Lucia Berlin i Susan Sontag; recorrem les atrafegades vides de les artistes plàstiques Camille Claudel, Emma Reyes i Charlotte Salomon; acompanyem de prop l’actriu Rita Hayworth, i resseguim la trajectòria de les cantants Nina Simone, Janis Joplin i Amy Winehouse. A través de l’ús de la segona persona del singular, l’autor interpel·la cadascuna d’aquestes dones a mesura que en narra la història, des de la infantesa fins a la mort, passant per múltiples aventures i desventures. Amb aquest recurs crea un curiós sentiment d’empatia entre el lector i la biografiada: no només ens fa partícips del relat, sinó que ens permet protagonitzar-lo perquè nosaltres som elles. A més, Gómez fa servir un estil cru i descarnat, no amaga ni maquilla la realitat: retrata amb duresa infàncies dures, abandonaments, relacions complicades, violència, malalties, pobresa, addiccions i suïcidis. El treball de documentació que ha dut a terme Gómez és notable en el nivell de detall que exhibeix cada biografia. Fins i tot coneixent la protagonista del capítol, és inevitable que es revele algun aspecte desconegut per al lector, la qual cosa genera un interés creixent.
Aquesta és una lectura que cal afrontar des de l’absència total de prejudicis. Una lectura inquietant. Sentirem fascinació i incomoditat en veure’ns reflectides en elles. En ocasions censurarem el seu comportament. En altres, envejarem la seua valentia, l’atreviment. Voldríem encara que fora un tast de la passió amb què visqueren la vida. Víctimes, autodestructives, boges, dèbils, incorregibles…? Lluitadores, inconformistes, excèntriques, rebels, indomables…? Elles trencaren el motlle, volgueren escapar de l’espai que el patriarcat els tenia reservat. Construïren un projecte a pesar del sistema, de les institucions i les tradicions. De vegades, a pesar d’elles mateixes. Decidiren llaurar-se un camí fora dels estereotips. En paraules d’Antoni Gómez, potser la història no els ha perdonat la insolència, l’orgull de ser artistes úniques i originals. Els seus textos, les seues cançons i pel·lícules ja perviuen en l’imaginari col·lectiu, mantinguem-les vives, a elles, també. Recordem els seus noms, llegim-les, visibilitzem-les, no permetem que les seues cendres caiguen en l’oblit gèlid. Mantinguem-les incandescents: que cremen més que la flama que les ha oprimides.