«Molts dels grans moments revolucionaris de la història de l’art s’han originat reinterpretant el món que ens envolta, polemitzant sobre la necessitat de fixar la realitat o transsubstanciar-la», escriu Martí Domínguez quan arriba al final d’aquest llibre sobre art i representació. L’assaig, com el mateix autor defensa, a manera d’introducció, no pretén cap mena d’exhaustivitat, sinó servir d’exemple —de la mà de l’obra de diversos artistes destacats, des del Renaixement fins al segle XX ben entrat— de com la natura i la pintura es relacionen. El lector ha de tenir present que la natura, inabordable, inclou la presència del cos humà, així com el seu entorn. Pintar del natural suposarà el pas d’un imaginari religiós on les flors i els animals funcionen com a simbolisme, acompanyant les figures representatives i els seus missatges, a una reflexió sobre la naturalesa humana, sense retirar la mirada de la cruesa, la violència i la crueltat de les quals l’ésser humà és capaç.
Martí Domínguez proposa als lectors un recorregut a través de la història i les vides d’alguns dels grans noms de la pintura d’Occident —com són Giotto, Botticelli, Caravaggio, Friedrich, Monet o Van Gogh—, sense deixar de recuperar, no obstant, figures femenines sovint oblidades a l’estudiar la Història de l’art —com Rosa Bonheur, Berthe Morisot o Suzanne Valadon—, per a així ensenyar les diverses concepcions de la natura, l’art i la vida on els diferents moviments artístics van aflorar. Partint de la premissa que «la diferent interpretació de la natura ha estat el motor de les més importants escoles pictòriques», ens endinsem en un recorregut visual i sensitiu en el qual veiem connectar mentalitats i propostes artístiques, que formen hui dia el nostre imaginari cultural, i el diàleg que mantenen les unes amb les altres a través de la mirada a la natura envoltant, omnipresent.
Des de representacions idealitzades d’animals dins d’un paisatge bíblic —amb Giotto—, l’observació dels primers esbossos de cossos humans nus —amb Van Eyck o, més endavant, amb Courbet—, fins a escenes grotesques on la part de la naturalesa humana que es retrata no és l’anatomia al natural, sinó «la grotesca i bestial manifestació de l’horror que l’home és capaç d’imaginar i portar a terme», amb Goya.
Del natural convida a repassar mentalment els contorns de siluetes d’alguns quadres coneguts, a redescobrir-ne els secrets, alhora que a conèixer per primera vegada tant noms com pensaments respecte a les arts en sí mateixes. L’originalitat de la proposta recau, precisament, en la decisió de col·locar l’estudi de la naturalesa —vegetal, animal, humana— més que com a motiu ornamental o purament simbòlic, com a objecte d’estudi, i estudiar els humans mitjançant l’art que aquests han creat. Què es real, dins de les representacions que ens fem de nosaltres mateixos, com a espècie dins d’un ecosistema tan plegat de vida, què ens diferencia i quin és el lloc que ocupa l’art en aquestes representacions visuals, culturals? Si tota manifestació artística creada per la mà humana té la finalitat de perdurar en el temps, encara que ja no estiguem nosaltres en aquest món: què hem volgut deixar com a llegat? Com volem ser recordats i com funcionen les imatges, segons aquest desig? Què és real en la representació, i en quina mesura aspirem a posar-nos a l’altura d’aquesta?