L’escriptora, traductora i editora Anna Punsoda (Concabella, 1985), després d’un munt d’anys vivint a Barcelona, decideix tornar a casa, a la Terra dura on es va criar. I d’aquest retorn a la Segarra, als Plans de Sió, en fa literatura a través d’un dietari que esdevé la radiografia d’un lloc precís i la manera que ha trobat l’autora per fer les paus amb els seus orígens i amb ella mateixa sense caure en cap moment en la idealització ni en la crítica mancada de raons.
«És difícil, tenir una relació normal amb la teva terra, d’estima sense orgull, de crítica sense menyspreu», escriu Punsoda per a continuació exposar que ella ho ha aconseguit gràcies als fills i a la voluntat de «destriar l’arrel maca» que hi ha en qualsevol genealogia i que serveix per vincular-se i sentir-se part d’alguna cosa. En aquest relat, que suposa un camí de descoberta i de superació del conflicte amb els orígens, s’hi mesclen les vivències particulars, petites, de com l’autora i el seu marit, l’editor Ignasi Moreta, «culte i elegant», que aviat serà conegut en el poble com el Francès, compren una casa ⏤que serà coneguda com la «Biblioteca» per la quantitat de llibres que hi acumulen⏤ i comencen una nova vida amb els fills, però alhora també és el retrat d’una part del país sovint negligida pels polítics amb unes problemàtiques concretes com la despoblació o la insuficiència de serveis i infraestructures. L’autora no defuig el debat i aborda qüestions cabdals per la comarca, com les macrogranges o la gestió de l’aigua, però també pel país, com la tria d’uns determinats models productius o la immigració, molt lligats a l’impacte que ha tingut en la zona el creixement monstruós del bonÀrea, un monopoli amb llums i ombres. També s’hi reflexiona sobre l’equilibri que ha d’existir entre la necessitat de produir energia sostenible amb aerogeneradors aprofitant l’orografia de la comarca, però sense que caiga en mans d’empreses estrangeres, tinga un benefici real per als veïns i, a la vegada, no implique l’abandonament total del conreu de la terra. O la crítica cap a una societat masclista, «terra d’hereus», on els canvis arriben més tard i les tradicions encara tenen un pes específic.
L’obra és, també, la reivindicació d’un lloc a través de la seua història: pedres, castells i viles closes d’un passat massa oblidat que Punsoda mira de posar en valor donant veu a diverses persones que el coneixen i l’estimen com, per exemple, l’historiador i activista Ramon Saball, la historiadora de l’art Maria Garganté o el cas de la professora Teresa Salat i el seu coneixement profund de la història de Cervera, indret on va constituir-se la primera Generalitat i on pot resseguir-se la «història de Catalunya». Referents imprescindibles que, des d’un punt de vista intel·lectual, volen preservar el patrimoni, dignificar-lo, i fer conscients els seus propis conciutadans de tota la seua riquesa.
«Només som lliures si ens reconciliem amb nosaltres mateixos», diu Guillem Viladot a la cita que encapçala el llibre, i Punsoda es reconcilia amb ella mateixa amb aquest retorn a casa on retroba unes arrels sòlides. Entre els seus pocs veïns, les coses són concretes, abastables, i li permeten aferrar-s’hi en un moment d’incertesa personal i col·lectiva. Torna a un desert format per camps i camps de cereals, però és el seu desert, on la comunitat «és forta i se’t dona d’entrada», empara, i troba la seguretat i el caliu que Barcelona no podia oferir-li. I ens ho explica en primera persona, despullant-se, mentre va construint una veu narrativa que ens sedueix sense remei amb una escriptura precisa i mesurada. Com a lector, puc confessar que el llibre se m’ha fet curt: ben a gust n’hauria llegit un centenar de pàgines més. En voldria més, és clar, però també se m’han despertat les ganes de conèixer de primera mà aquella terra dura, tot aquell paisatge físic, humà i emocional que Punsoda ens ha desvetllat a través de la literatura en aquesta particular, i necessària, guia sentimental de la Segarra.