En meitat d’un paisatge literari on cada vegada prenen més èxit les històries no massa llargues, l’autor barceloní, Màrius Serra, aposta per una gran novel·la, en sentit literal. Es tracta d’una obra de 500 pàgines que ens ofereix la reconstrucció de la vida del pintor català Maties Palau Ferré. Aquest artista ha estat recordat com el pintor que va cremar els seus quadres. No obstant, l’autor va més enllà del record per recollir quasi 30 anys de la vida del pintor. A partir de la contesa legal amb el seu promotor i la sentència del Tribunal Suprem l’any 1974, Serra ens obri la porta a la bohèmia de París, una Espanya en la meitat i el final del règim franquista, l’univers artístic i un grapat de reflexions entorn de l’artista, la seua creació i el mercat artístic.
La novel·la és una empresa arriscada, però Serra la porta a terme amb un gran domini de la tècnica narrativa. Darrere de La dona més pintada hi ha una titànica tasca de documentació. Revistes, arxius i testimonis conformen un gran corpus de dades, detalladament referenciades en cadascun dels anys que es reconstrueix de la vida del pintor. A aquestes fonts, cal sumar “la portentosa imaginació del novel·lista”, que emplena els buits, interpreta els fets i faula el algunes ocasions. L’autor explora l’univers de l’ambigüitat narrativa, apropant-se a fórmules com l’autoficció. Ens ofereix una historia que limita entre la realitat i la ficció, i és, precisament, en aquesta intersecció on resideix gran part de l’atractiu de la novel·la. Serra ens proposa el conegut pacte entre auto i lector, un viatge entre el fet i la faula, on, realment, poc importa quin és el percentatge de fet i quin el de faula. L’única que cosa que demana la novel·la es deixar-se arrossegar i difuminar el conceptes de veritat i realitat.
Aquesta exploració de l’ambigüitat es presenta acompanyada d’una prosa mestra. Serra descriu amb detall les escenes, les dibuixa amb precisió i les acarona amb la mateixa estima amb la que una mare acarona un nadó. Les sensacions surten de les pàgines, fins el punt en el qual podem sentir la pell i el cor de Palau Ferré, la seua angoixa, la seua por, els nervis, fins i tot el seu desig: «milito en la constància profunda, l’artista no ha d’exercir la contestació sinó la constatació i ara constato que et vull pintar» (127).
En conclusió, La dona més pintada és una novel·la total, ja que aconsegueix una harmonia entre la tècnica narrativa i el llenguatge que empra. La narració fascina i el llenguatge enlluerna. Màrius Serra amb aquesta obra ens ofereix una delícia llarga en meitat del domini de la narrativa breu.