En el seu Manifest caníbal (2020), on apunta els elements del sistema literari català que voldria sacsejar, Max Besora insisteix en la necessitat d’una «llengua bastarda», «una llengua inventada», «deformada, rumbosa, d’estriptís, transvestida», «una nova llengua mestissa, xarnega, vampírica». És la llengua impura que s’acosta a altres llenguatges i s’hi fusiona, que fuig de l’encotillament dels espais segurs i les convencions. És la llengua que pretén superar el context de la comunitat que la parla, perquè d’alguna manera se n’avorreix i vol transcendir-lo. Que vol ser desuniformitzadora i transformadora. És la llengua que ha de fer sorgir el que titlla de «literatura caníbal»: «una literatura apàtrida dins la pròpia pàtria». Amb aquesta pretensió, Besora desplega en els seus textos tot de mecanismes per evitar la docilitat literària i es passeja entre els límits de la ficció, els gèneres i la moral, a la recerca de la llibertat creativa i ideològica.
La consigna de l’experimentació amb els codis comunicatius el fa apropar-se als llenguatges alteritzats, aquells que se situen fora de la raó i que pertanyen a l’espectre de l’animalitat. La simulació d’un llenguatge caní possiblement és un dels trets més distintius de La veu del seu amo (2022), una novel·la que narra en primera persona les memòries d’un gos que intenta traduir les seves experiències. La tradició de la prosopopeia és llarga: la literatura fa parlar els animals en les faules i les rondalles que ens arriben dels temps antics. Besora, però, vol evitar l’antropomorfisme per donar veracitat al discurs: no cerca la humanitat del gos, sinó que n’explora l’animalitat. Per fer aquest fingiment —perquè la literatura no pot sinó fingir les veus no-humanes—, barreja el codi gràfic amb el lingüístic, les oracions complexes amb les frases curtes i les onomatopeies —«Parrupegem en llenguatges inventats!», proclama en el Manifest caníbal. Tot disposat per qüestionar, amb humor, els entramats de la civilització.
Com a orgullós escriptor caníbal que és, Besora destapa la intertextualitat sense manies, tant amb l’obra pròpia com amb l’externa. Cor de gos (1925) de Mikhaïl Bulgakov, que satiritza des de la veu d’un gos la societat soviètica, és la font d’inspiració que l’autor considera més directa. També ho és «Informe per a una acadèmia» (1917) de Franz Kafka, un relat sobre el qual en una entrevista amb Xavier Graset (2022) l’autor s’atreveix a dir que l’inici de la seva novel·la podria ser-ne un plagi, un concepte que assumeix com a intrínsec al fet literari i que no vol dissimular: «El plagi, la imitació o la còpia és l’aliment del caníbal literari», diu al seu manifest. Així mateix, en la novel·la ressona Siri (1944) d’Olaf Stapleton o La rebel·lió dels animals (1945) de George Orwell. I hi ha un antecedent pròxim en la literatura catalana, Ànima de gos (2011), d’Antònia Vicens, en què l’animal també explica la brutalitat del món civilitzat, encara que aquesta novel·la es decanta pel to sòrdid. Besora dialoga amb els textos i fins i tot advoca per «menjar-se l’Altre», per devorar les literatures i els autors com a enginy per a la creació pròpia.
La preferència per la barreja i l’hibridisme l’encarna el protagonista de La veu del seu amo, un gos petaner «bastard i assilvestrat». El seu bastardisme no només és fruit d’una mescla de races, sinó que va més enllà. És un personatge de nom i identitat canviant: «Si no tenia amo, tampoc tindria nom», assegura. I encara més, Besora flirteja amb el posthumanisme i fa que el seu protagonista sigui un ésser híbrid: «En mi conviuen ara l’animalitat, la robòtica i la humanitat». Si la novel·la beu de postulats dels estudis animals i vehicula una crítica a l’ordenació jeràrquica que sotmet tots els éssers que no encaixen amb el model hegemònic d’home —«El gran problema amb els humans és que ignoren l’Altre», es queixa un llop—, també fa evident l’artificialitat dels límits i les categories, en el moment que el gos torna a la vida per l’acció d’un científic que el converteix en cíborg. Aleshores el protagonista esdevé una metàfora irònica del discurs posthumà: «t’has convertit en el subjecte descentrat i al·legòric, en tant que la crisi de l’autoritat cultural d’Europa occidental i les seves institucions de control i poder, sobre el gènere i la sexualitat, han propiciat l’esfondrament de l’antropocentrisme i el renaixement del biocentrisme», li explica el científic.
La sofisticació i l’ampul·lositat de les teories crítiques, que contrasten amb la vulgaritat de l’animal, no poden sinó produir un xoc que revela la pretensió envolada de l’intel·lectual. Mentre problematitza l’antropocentrisme, la jerarquia dels éssers, la domesticitat i la submissió, Besora clama per la descivilització, per l’aproximació humorística a la realitat. Per la impuresa i la dessacralització, perquè com proclama en el seu manifest, l’escriptor caníbal «busca una escriptura borrosa, més rica i barroca, més fragmentada i proteica en contra de la literatura utilitarista. […] La frase té dret a perdre’s i les paraules tenen dret a no significar res».