L’any 2022 se celebren diverses efemèrides: el Centenari Joan Fuster (1922-2022) i el 40é Aniversari de l’Estatut d’Autonomia valencià, per exemple. No cal dir que, malgrat l’evident institucionalització, totes dues encarnen visions contraposades del passat recent del poble valencià i, per extensió, dels Països Catalans. En aquest context de revisió —i també de revisionisme oportunista, encara que aquest no és el cas— de debats identitaris cal emmarcar Fuster i els mallorquins. El debat identitari a la Mallorca tardofranquista, de Gabriel Ensenyat, catedràtic de la Universitat de les Illes Balears, que va guanyar l’última edició del Premi Octubre Joan Fuster d’Assaig (2021). L’autor fa servir fonts secundàries (hemeroteca) i orals per reconstruir un seguit de polèmiques força actives a Mallorca entre els anys 1962 i 1972. I ho fa, com ens confessa, amb una metodologia adaptada als estímuls que l’han dut a reflexionar sobre l’assumpte i als materials disponibles: «l’assaig no serà una exposició seqüenciada de textos, un a un, sinó una valoració global, intercalant-hi a vegades raonaments que una mateixa persona va fer en escrits diferents, a fi de remarcar-ne la coherència (o incoherència, segons com), prescindint de les reiteracions i dels escrits intranscendents» (p. 31). Al capdavall, l’objectiu divulgatiu predomina sobre l’acadèmic, i això també es percep en registre lingüístic.
Però, quins eren aquests debats? Abans de contestar, cal tornar a llegir el títol de l’obra. L’aparició —invocació— de Fuster és enlluernadora i sembla prometre un assaig sobre les relacions de Fuster amb la intel·lectualitat mallorquina. Realment no es tracta d’això, sinó de l’anàlisi de l’impacte de Nosaltres, els valencians (1962) a Mallorca, amb fites inequívoques com la publicació posterior d’Els mallorquins (1967), de Josep Melià, i amb la reconstrucció progressiva del mallorquinisme polític, amb alguna reunió clandestina com la de s’Arracó, després de la desfeta de la guerra de 1936-1939. No hi mancaven dignes precedents, sobretot quant a la reivindicació del català (Francesc de B. Moll i la seua editorial, el pas i la col·laboració amb Manuel Sanchis Guarner, el Diccionari balear-català-valencià, Josep Maria Llompart, l’Obra Cultural Balear, els congressos lul·lians, l’Estudi General Lul·lià, etc.), però serà ara quan més es debatrà la «mallorquinitat» des de dos factors clau: el català i la conquesta jaumina de 1229, entesa com a tall abrupte de la història i de l’antropologia del l’arxipèlag. I fou precisament en aquest moment, encara immersos en un tardofranquisme repressiu i tergiversador, quan es congriaren els debats que adés anunciàvem: sobre el model lingüístic, sobre la discriminació de la minoria xueta, sobre les transformacions socials amb l’arribada del turisme de massa («balearització»), sobre el hippisme i l’ecologisme, sobre el passat andalusí de l’illa, sobre el bilingüisme literari, etc.
Totes aquestes disputes es desenvoluparen majoritàriament a la premsa, en el si del «minifundi cultural» mallorquí, i tenen uns paral·lelismes molt cridaners amb el cas valencià, sobretot els vinculats amb els intents de qüestionar el fabrisme, fenomen conegut com gonellisme a partir d’uns articles signats per Pep Gonella (el 2017 es va saber que era el pseudònim de José Zaforteza Calvet), per bé que ací la intenció no fou negar la unitat de la llengua sinó «dialectalitzar-la» i debel·lar la denominació científica de «català». Pense justament que les analogies, i també les divergències, amb el «blaverisme», ja destacades per Antoni Furió en el pròleg, atorguen un valor afegit a l’assaig, i més tenint en compte que del País Valencià estant sovint critiquem la manca d’interès del principat per la resta de territoris dels Països Catalans i nosaltres també practiquem la indiferència quan es tracta de les Balears, Pitiüses, Rosselló, etc., una veritable limitació si volem articular i consolidar el projecte de construcció nacional que Fuster ens va deixar com a màxim llegat polític.