La sòlida formació científica de Martí Domínguez, doctor en ciències biològiques, ha marcat profundament la seua producció literària. La seua primera novel·la, Les confidències del comte de Buffon (1997), tractava dels esforços del comte de Buffon, un naturalista aristòcrata i il·lustrat, per convertir l’estudi de la natura en una ciència metòdica enmig de la convulsa França del segle xviii. La documentació rigorosa, la narració àgil i detallista, els referents històrics internacionals, i especialment el tractament apassionat del món de la ciència, van convertir des del primer moment Martí Domínguez en una rara avis dins de la literatura en català, molt poc acostumada als seus plantejaments i amb una tradició quasi nul·la de convertir la ciència en tema literari. No es tracta, en qualsevol cas, d’un pecat estrictament català, com ell mateix indicava en el seu assaig El somni de Lucreci: Una història de la llibertat del pensament, quan parlant sobre la trepidant biografia de Darwin afirmava: «És un fenomen de caire novel·lesc, que si no ha estat dut a la literatura amb més èxit és degut a l’habitual desinterès dels homes de lletres per tot allò que tinga un contingut científic.»
Des del primer momenmat, Martí Domínguez va deixar clar que volia no sols denunciar, sinó també reparar aquell «desinterès». Es tractava, en certa manera, de recuperar aquell ideal humanista que no distingeix entre lletres, art i ciència. És, per tant, lògic que els períodes que més interessen el nostre autor siguen el Renaixement i la Il·lustració, siguen les Lumières franceses o la Aufklärung alemanya. Les novel·les El secret de Goethe (1999) o El retorn de Voltaire (2007) prenen com a protagonistes precisament aquestes dues enormes figures de la cultura europea que ultrapassen qualsevol de les nostres clàssiques divisions entre homes de ciència i homes de lletra. Aquesta singularitat de Martí Domínguez tenia el perill de convertir-se en una mena de compartiment que limitara inexorablement la seua creació. Potser per això, en les dues últimes novel·les publicades abans de L’esperit del temps, el nostre autor ubicava la trama al País Valencià i la ciència no n’era en absolut el tema. Martí Domínguez es desfeia del clixé d’autor literari-científic, demostrava les seues excel·lents habilitats com a escriptor —sense marques— i s’atrevia amb elements tan llefiscosos com la postguerra al Maestrat en La sega (2015) o, en clau d’humor, la corrupta València de principis del segle xxi i les trivials lluites entre les capelletes literàries de la ciutat en L’assassí que estimava els llibres (2017).
Reivindicat, doncs, com a escriptor sense etiquetes, Martí Domínguez retorna amb L’esperit del temps per ubicar la ciència com a clau central d’una novel·la, tot i que ara la part que ens hi mostra és el revers pervers i terrible de la visió alliberadora que amerava El somni de Lucreci. El protagonista de l’obra és un científic nazi absolutament convençut de les teories de la superioritat de la raça ària i de la necessitat d’utilitzar totes les eines científiques al seu abast per «depurar» Europa de rases inferiors que puguen llastar l’evolució humana. A través d’una confessió, el protagonista ens descriu el seu pas per universitats on els professors jueus són expulsats i moltes vegades conduïts a la mort, i per centres de «selecció» de xiquets en els països ocupats per l’exèrcit nazi on ajudarà a triar —sempre científicament— aquells que encara tinguen un percentatge de sang ària que els faça útils per a la nova humanitat que s’albira amb el Tercer Reich. Amb el rigor documental que el caracteritza, l’autor ens mostra una àmplia panòplia dels principals noms d’aquella ciència convertida en fonament i instrument de l’horror més gran que mai ha conegut la humanitat. Sense que mai hi haja una declaració explícita, el lector s’adona amb una barreja de terror i repugnància que el personatge central segueix la trama vital del doctor Konrad Lorenz, aquell metge d’aspecte simpàtic envoltat d’oques que el reconeixien com a pare, i que va guanyar el Premi Nobel de medicina l’any 1973 pels seus estudis sobre el comportament. Perquè Konrad Lorenz va ser nazi, un científic nazi absolutament convençut de la necessitat de posar la ciència al servei del Tercer Reich i totalment conscient del terror que allò implicava…; i el protagonista de L’esperit del temps acabarà també guanyant el Nobel sense que ningú li retraga el seu passat.
Heus ací que Martí Domínguez, de manera brillant i contundent, ens alerta dels perills de la ciència sense ètica, d’aquella mateixa ciència que ens pot guiar a la llibertat, i també denuncia l’oblit, la taula rasa que vol cobrir el passat i amagar el que hauria d’estar permanentment denunciat. Però L’esperit del temps és una novel·la, no un llibre d’història ni un compendi d’ètica, i per fer bones novel·les cal escriure bé, com fa Martí Domínguez, que en alguns moments d’aquesta obra arriba a uns nivells tècnics extraordinaris, com ara en la narració de l’horror en el front de Bielorússia: només la descripció del camp de batalla de Vítsiebsk durant l’avanç de l’Exèrcit Roig ja fan de L’esperit del temps una gran novel·la.