Darrerament he llegit dos llibres que m’han sobtat per la manera com tracten les relacions familiars, i en especial, els vincles, afectes i desafectes entre mares i filles. Un d’ells és Vincles ferotges, de Vivian Gornick (L’Altra Editorial, 2017), i l’altre, un de relats de Lesley Nneka Arimah, Què vol dir quan un home cau del cel (Quaderns Crema, 2019). Aquest recull de contes, on el centre neuràlgic de les històries és la família —famílies de tot tipus, algunes d’allò més atípic i impensable, de vegades fins a la caricatura—, palesa la immensitat i la intensitat d’aquest tipus de relació. I en especial les que es donen entre les mares —la mare és la primera relació que tenim a la vida, la més potent, el «vincle ferotge», que en diria Vivian Gornick— i les filles.
Nascuda al Regne Unit el 1983 i criada a Nigèria, Arimah va fer el seu debut en la literatura amb aquest recull de contes audaços i sorprenents, ubicats en escenaris ben diversos, que marquen un pont d’anada i tornada entre els Estats Units i Nigèria i que aposten per donar la volta a la imatge dels personatges immigrants obligats a escollir entre el seu lloc d’origen i el lloc nou d’arribada. En comptes d’això, Arimah presenta personatges que han iniciat una vida nova sense estar en discòrdia ni en conflicte amb els seus orígens, tot i les eventuals tensions.
Un altre pont, molt tibant, és el que s’estableix entre les relacions familiars ben diverses: relacions de poder entre homes i dones, entre rics i pobres, entre pares tirànics i fills atordits, i entre mares i filles. És potser per això, i perquè està excel·lentment escrit, curull d’imatges i elements colpidors, que aquest llibre —que ara ens arriba en una traducció catalana fresca i polida, magnífica, plena de ritme, força i imatges insòlites, gràcies a Dolors Udina— ha rebut una acollida tan bona arreu i ha generat grans expectatives envers l’autora.
En els contes sucosos i sensuals de Lesley Nneka Arimah se senten la xafogor nigeriana i la tensió que sura en l’aire, per mitjà d’uns personatges que no saps mai per on eixiran i on, més tard o més d’hora, la història acaba capgirant-se. És el cas de Glory, la protagonista del relat que du per nom també «Glory», i que ens deixa bocabadats al final; o el cas de «¿Què és un volcà?», una història que teixeix una comparació insòlita i poètica per a explicar el misteri d’un fenomen geològic. Són relats on brollen les emocions com ullals d’aigua, on les paraules esclaten en la seua esplendor, i on l’autora maneja els fils secrets que uneixen i enfronten les dones amb una maduresa i una saviesa realment corprenedores.
Amb algun element autobiogràfic, però no massa, allò que crida l’atenció de Què vol dir quan un home cau del cel és la presència de Nigèria, de la guerra de Biafra i d’històries orals tradicionals en part dels relats com a teló de fons. La cultura africana, la societat, les maneres de fer no hi són el leitmotiv, però sí un rerefons gens menyspreable. En tot cas, són circumstàncies sense les quals no s’entendrien les vides dels protagonistes. És el cas d’«Històries de guerra», el relat on trobem les històries sobre la guerra de Biafra que explicava el seu pare a l’autora de menuda. Com diu Arimah: «El record de la guerra en la societat nigeriana no està en un primer pla, però els persegueix en la distància com un fantasma.» Així és també com persegueix les vides d’aquestes històries.
Lesley Nneka, que escriu històries on els homes ocupen llocs «socialment privilegiats», però moralment condemnables, cedeix aquí el protagonisme a les dones: a l’esglai de dones nigerianes joves i rebels, de la mateixa generació que l’autora, com ara la protagonista indòmita d’«Esbojarrada», però també a nenes com la Mayowa, la jove criada que fa feines a casa de la senyora Ajayi, i que després de patir una agressió sexual, «escopia a la rajola i la fregava amb tanta força com si clavés una maledicció als fonaments de la casa». I en gran part, trobem la veu de dones decidides i insurrectes que planten cara a situacions extraordinàries amb enginy i coratge, i que no mostren un món de llàgrima fluixa, sinó un món dur on, amb humor i creativitat, és possible tirar endavant. És aquest humor fi i incisiu el que transita pels moments més tràgics de les històries i genera situacions ben còmiques, tant que semblen quasi increïbles. Ocorre sovint que l’alegria i la cruesa van de la mà, perquè per més hostil que es torne la vida, l’humor i el riure —aquestes feres ferotges i indomables— fan acte de presència quan menys t’ho esperes.
Lesley Nneka Arimah és una narradora capaç d’ordir paràboles utòpiques i recrear escenes esglaiadores, com aquelles que poblen «Caigudes», una història on the road amb un argument i uns escenaris que donarien per a un llargmetratge esfereïdor, perquè darrere del seu argument —la perversitat d’una mare desequilibrada i l’absurd del món de les denúncies i les assegurances als Estats Units— hi ha tots els instints més mesquins i primitius que la pobresa i la falta d’amor poden esperonar. Tot, en un relat on Arimah es mou amb desimboltura entre el distanciament còmic i el realisme psicològic.