Després de més de trenta anys d’una sòlida trajectòria poètica, amb un bon grapat de llibres i premis com, per exemple, l’Octubre que va guanyar l’any 2008 amb el recull Peixos d’un mar sec, el saforíssim Josep Lluís Roig (Oliva, 1967) ens ofereix ara La fam tendra, poemari que va ser guardonat amb el premi Maria Beneyto Ciutat de València de poesia.
La fam tendra s’estructura en quatre parts, tres de les quals («Contra l’odi», «Grafits profans» i «Vida només») estan formades per nou poemes amb títol mentre que la que obri el recull, «Quan no t’esperaven», és la més extensa amb vint-i-dos peces numerades, però sense títol. La veu poètica que travessa el llibre és diversa i canviant, com també ho és la construcció formal dels poemes, fet que s’aprecia clarament en aquesta primera part on hi ressonen tant el ritme de l’Odissea d’Homer com els decasíl·labs amb cesura a la quarta d’Ausiàs March, adaptats amb total llibertat creativa. Podríem dir que «Quan no t’esperaven» esdevé una recreació del viatge d’Ulisses que, en la veu de Nausica, li serveix a l’autor per explicar la seua visió del món contemporani, amb imatges i referents colpidors. Una realitat marcada per les contradiccions diàries que ens tenallen, la constant presència de la mort i on la vida pot comparar-se a un catàleg d’Ikea: «Però el catàleg era descolorit, / sec, i es desfeia enmig dels dits. / Així la vida».
Als nou poemes que formen «Contra l’odi», veiem el compromís cívic explícit de l’autor i la voluntat de denunciar els perills de certs discursos cada volta més dominants en la societat i la seguretat que han de sentir per força aquells que odien, com apunta Carolin Emke en la cita que encapçala aquesta segona part del poemari. «La certesa ja hi era abans. / Pura llavor de l’odi», escriu el poeta mentre van desfilant pels versos escenes sobre la intransigència religiosa, l’amor entre les dones, la llibertat dels cossos i de les fronteres, o bé la crueltat i els abusos policials. Tot plegat per constatar de nou que «No caben els dubtes, al paradís de les certeses. / De tanta llum, encega»; i és aquesta privació de la vista, o millor dit de la raó, la que facilita la dominació de la turba i alimenta els incendis de l’odi cap a aquells que es considera que han pecat «contra la llei / contra la fe / contra les normes establertes». I davant d’això, el jo líric es mostra combatiu, opta per no quedar-se callat i alhora interpel·lar el lector.
Amb els «Grafits profans», el poeta continua aprofundint en el seu particular retrat sobre el món dels nostres dies i s’adona de la complexitat que implica mirar d’explicar-lo des de la literatura, des de la poesia en aquest cas. Tanmateix, sempre està present la convicció que cal, si més no, intentar-ho: «I ara que no podem, / tampoc podem rendir-nos».
I, d’aquesta manera, arribem a la darrera part del llibre, arrelada a vivències concretes com els viatges en família («Anecdotari»), l’estranyesa que provoca la mort («Serenament») o l’evocació que fa de l’estimat company de versos Antonio Cabrera a «La intimitat», que li serveix per reflexionar al voltant de la natura i la importància de la bellesa. O també va seguint el diàleg amb altres creadors per anar bastint un seguit d’imatges que descriuen la pròpia percepció de la realitat, com fa amb la solitud en el poema «Edward Hopper» o la peça final amb l’odissea urbana i alcohòlica de Joyce.
«Escric perquè faig coses que no tenen sentit, / que mai en van tenir, però ho intente. / Com a mínim ho intente», escriu el poeta d’Oliva als versos finals del primer poema del llibre, dedicat justament «a la gent jove que escriu», i que es converteix en una reivindicació de la literatura, de l’acte d’escriure. La poesia, sempre tan necessària, una manera d’estar i ser en el món, un camí per fer-nos més humans, per arribar a l’essència de les coses i poder així dir-nos la vida, eixamplar-la, creure que serem capaços de desxifrar el seu misteri i trobar un sentit més profund. O, si més no, caldrà intentar-ho.