Aquest és un llibre d’una bellesa salvatge, d’una lluminositat que fereix, d’una cruesa bestial. Marguerite Duras el va publicar per primera vegada el 1962, en la revista L’Arc. Divuit anys més tard, el va revisar, va afegir un punt de vista nou (una mirada, en realitat, que el capgirava de cap a peus) i el va publicar en forma de llibre en Editions du Minuit. És un text brevíssim, d’una trentena de pàgines mal comptades, i d’una sintaxi precisa, rutilant, a estones truncada. No deu haver estat senzilla, la traducció.
El text ens mostra un home que seu, com diu el títol, a dins d’un passadís fosc que no sabem on condueix. La porta que dona a l’exterior està oberta. A fora, hi ha un paisatge ondulat que fa baixada cap al riu, un seguit de camps sense cap arbre que els puntege, i més enllà una boirina difusa que podria ser la mar. Un sol inclement fereix tota aquella extensió. No sabem on són, ni a quina mena de construcció pertany el passadís: només sabem que hi ha una butaca. A poques passes de la porta, a l’exterior, hi ha una dona gitada, amb un vestit d’un blanc gastat que s’ha obert de dalt a baix: esquinçat, de fet. Per qui? Per què? No ho sabem. A sota no du res, de manera que l’obertura del vestit mostra el seu cos completament despullat. Té els ulls tancats, a diferència de l’home. A poc a poc, la dona es mou, separa les cames i ofereix el sexe diàfan a l’home que la mira des de la fosca. Com una invitació. Com una ferida.
Marguerite Duras va escriure la primera versió del text, tal com explica Arnau Pons en el llarg i interessantíssim epíleg que complementa el text, quan mantenia una relació amorosa amb Gérard Jarlot, l’escriptor francés amb qui va signar el guió de Moderato cantabile, l’adaptació de la novel·la que Duras li va dedicar, precisament, a ell. Segons Duras, la relació amb Jarlot «no hauria estat una història d’amor, perquè en realitat hauria estat ‘una experiència eròtica molt, molt, molt violenta’ […] que la va fer passar conscientment per un dels moments més perillosos de la seua vida». Conscientment, diu: com després veurem que actua la dona del relat. Segons Pons, la relació amb Jarlot la podem resseguir, d’alguna manera, en tres de les obres de Duras: Moderato cantabile, Hiroshima mon amour i L’home assis dans le couloir. De fet, la pròpia Duras reconeix aquest component autobiogràfic quan confessa que no hauria pogut escriure aquesta última història, «si no l’hagués viscut». Quan publica la versió revisada, Jarlot ja fa catorze anys que és mort, d’ací que Duras en parle com una mena d’epitafi.
En efecte, L’home que seu al passadís narra una relació sexual salvatge, la revelació d’un desig tan potent que esdevé incontrolable, que desborda tots els límits fins menar, amb la mateixa fatalitat que arrossega els personatges d’una tragèdia grega, cap a la destrucció. De fet, l’home i la dona se sublimen en els sexes respectius: el d’ella regat pel desig ingovernable, oferent com un ham que crida l’home que la contempla, un prec que ell no pot defugir, presoner com és de la seua pròpia virilitat, esclau d’un membre erecte que el domina. Són els sexes respectius que confereixen la identitat als personatges: la cara de l’home es manté sempre a l’ombra i la dona cobreix la seua amb les mans i amb els braços, de manera que el lector no pot accedir mai al seu rostre. La dona, finalment, serà posseïda, vexada, salvatgement agredida, aparentment dominada pel mascle, però en realitat, qui domina qui? On rau la voluntat primigènia?
En la versió última, Duras incorpora un element que canvia la perspectiva sobre els fets i que ha provocat que es considere L’home que seu al passadís com un text pornogràfic. Es tracta d’una tercera presència, una mirada aliena als personatges, que descobrim a les poques línies, quan es revela al lector en el paràgraf en què descriu la dona ajaguda enmig del paisatge nu regat pel sol i que acaba amb la frase «És el que veig d’ella». En efecte, tot el relat ens arriba a través d’uns ulls que miren, que són allà però no intervenen, que contemplen impassibles com el desig arrossega les voluntats de l’home i de la dona i els condueix irremissiblement cap a la devastació. Uns ulls que miren, però sobretot que expliquen el que veuen, que construeixen, doncs, per a nosaltres (els lectors) l’escena. Uns ulls que observen allò que hauria de ser una relació privada, íntima, i que ens col·loquen en una situació incòmoda, la de qui accedeix —a través de la lectura— a una escena que no hauria de ser contemplada: ¿una mirada pornogràfica?
Explica la sobrecoberta del bellíssim volum que ha publicat Afers que «per a Duras, la literatura ha d’abordar allò que és prohibit, que incomoda, tot el que és insuportable i escandalós». Aquesta, com altres obres de Duras, acompleix perfectament aquesta premissa. Llegiu, doncs, L’home que seu al passadís, feu el favor. Deixeu-vos arrossegar per la sintaxi fulgent i estrafeta de Duras, per les seues descripcions sòbries i tallants d’aquesta revelació sexual desaforada i letal, baixeu amb ella a les profunditats del desig salvatge i sentiu la incomoditat de contemplar —sublimats en els ulls de la narradora— allò que no hauria de ser vist. El text de Duras és un verí, un punyal, una delícia.