En llegir Germanes, d’Imma Monsó, qui subscriu va pensar en una frase de Nacho Canut que va citar el crític musical i escriptor Rafa Cervera a la presentació del darrer dels seus llibres. La frase en qüestió ve a dir que existeixen dos tipus de famílies, la biològica i la lògica. La família biològica és aquella en la qual l’individu és engendrat o la que s’engendra ―i d’altres persones limítrofs―; la lògica és aquella que cadascú i cadascuna crea a través de les afinitats i les eleccions. També li va recordar la tesi que abordava la primera pel·lícula de Fernando León d’Aranoa. La necessitat tan gran de, malgrat tot, pertànyer a un grup familiar, tan gran que si no es té s’ha d’inventar.
Germanes parla del primer tipus de família, aquella a la qual es naix i es creix i a la qual s’afegeixen altres membres. És a dir, la família tradicional. Un model de família que ara està en crisi i que Imma Monsó dissecciona d’una manera brillant. Atrapada per una tradició familiar creada per un pare que ja fa temps que és mort, la protagonista està vinculada per uns grillons invisibles a una família que de segur no haguera escollit. És interessant que siga la protagonista l’únic personatge amb nom propi. Els altres són nomenats pel rang de parentesc que tenen amb ella, la qual cosa ens posa en preavís que estan en la seua vida pel caprici de la biologia que els ha emparentat o per circumstàncies que tampoc no ha pogut escollir.
Malgrat açò, malgrat la mancança d’afinitats, els vincles creats a la força són tan profunds que es impossible desprendre-se’n. Es pot oblidar una parella, però com es pot oblidar un pare, una mare, un nebot o una germana? Per molt dolentes que hagen estat les relacions, per molt que les afinitats siguen nul·les, per molt que es deixen de parlar o de veure, el més tràgic de la família tradicional és que es té per sempre.
El retorn a la casa de la muntanya per a celebrar el Nadal és, també, d’alguna manera un retorn al passat, als records de la infantesa i les relacions amb la germana, però, sobretot, al temps dels pares, la mort dels quals deixa un buit molt difícil d’omplir. El passat és com una càrrega que no es pot compensar amb la idea del futur, perquè passats els cinquanta anys, la vida que en resta sempre és menor que aquella que s’ha deixat enrere.
Per a transmetre tot açò, Imma Monsó articula un atípic conte de Nadal, ple d’humor negre i de la ironia a la qual ens té acostumats. Rita, la protagonista fa molts anys que s’encarrega de l’organització del sopar de Nadal a la casa que el pare va adquirir a la Vall, molts anys enrere. Però aquest vol que siga l’últim. Per desgràcia, el cunyat, un personatge absurd, sorprendrà tothom amb una proposta insòlita per a l’any vinent.
Cal destacar l’estil fluid amb què l’autora ens transmet la història, amb escenes on predomina el diàleg que donen a la novel·la un aire teatral i que ens permeten seguir molt a ran de pell les vivències dels personatges.
Amb Germanes, l’editorial Univers enceta un seguit de contes de Nadal escrits per autores i autors destacats de la literatura catalana. Potser l’estil irònic i de fi humor negre d’Imma Monsó ens done una pista del caràcter d’aquesta nova col·lecció literària.
Imma Monsó te una obra important (No se sap mai, Si és no és, Com unes vacances, Tot un caràcter, Millor que no m’ho expliquis, Hi són però no es veus, Marxem papà. Aquí no ens hi volen, L’escola Estrambota, Un home de paraula, Una tempesta, La dona veloç, L’aniversari, Germanes); un llarg seguit de premis (Premi Ribera d’Ebre, Premio Tigre Juan, Premi Prudenci Bertrana, Premi Cavall Verd, Premi Com Radio, Premi Ciutat de Barcelona, Premi Maria Àngels Anglada, Premio Salambó, Premi internacional Terenci Moix, Premio Ramón Llull de novel·la, Premi Nacional de Cultura a la trajectòria literària); i un estil literari propi que mai s’allunya dels seus temes fonamentals: la mort, el temps, la malaltia i la comunicació. Germanes n’és un bon exemple.