D’un silenci antic i molt llarg és una novel·la històrica amb què Urbà Lozano ens convida a pensar sobre la profunditat i la persistència en el temps de les seqüeles de la Guerra Civil. Aquesta novel·la, guardonada amb el premi de narrativa Antoni Bru Ciutat d’Elx, presenta una gran diversitat de personatges i recorre un ampli arc temporal (des de la Guerra Civil fins als nostres dies), de manera que ofereix una visió polièdrica dels esdeveniments històrics i del seu impacte en la societat valenciana.
Els personatges de la novel·la formen part de dues famílies ben diferents. L’una —la dels vençuts— és la de Sabin, originari d’Eibar (Euskadi), que arriba a Alginet el 1938 com a cap de secció d’una fàbrica d’armes republicana. L’altra família —la dels vencedors— és la de Santiago, seminarista que l’any 1936 es veu obligat a fugir de l’Alginet republicà. La novel·la se centra sobretot en les vivències d’aquests dos personatges i en com la seua descendència assimila el complex fenomen de la guerra. Així, cada capítol se situa en un moment distint i es focalitza en personatges de cinc generacions que van completant el trencaclosques familiar de Sabin i de Santiago.
La història de Santiago és, sense dubte, la més colpidora. Amb dèneu anys, el jove seminarista ha de prendre la difícil decisió de deixar enrere estudis i família i anar-se’n a Bunyol, on el protegirà l’alcalde Vicente Furriol, un personatge històric que, efectivament, hi va acollir monges i retors durant la Guerra Civil. La minuciosa descripció de l’orografia valenciana, des d’Alginet fins a Bunyol, passant per Alfarb, Torís i Alboraig, no resta tensió a la lectura, sinó que, ben al contrari, crea una atmosfera paisatgística vívida i ens fa partícips del perillós recorregut de Santiago.
Un altre personatge destacat a l’obra és Àxel, fill de Santiago i membre «del reduït feix d’afavorits, d’aquell grup selecte collat pel nuc invisible del dictador», d’aquell feix que va romandre lligat i ben lligat durant la transició. És un personatge complex, retratat a través de la seua pròpia percepció, però també des del punt de vista de Minerva, la seua filla, la qual encarna les contradiccions de classe. Amb Àxel, l’autor ens descobreix una transició a una democràcia fal·laç, marcada per l’arribisme, per la corrupció política i per l’especulació en el sector immobiliari, que requalifica terrenys a tort i a dret per tal de construir habitatges vacacionals i turístics i obtindre el rendiment econòmic consegüent.
Un dels grans encerts de la novel·la és el seu treball amb el llenguatge. Mitjançant els diàlegs i els monòlegs interiors dels personatges valencianoparlants, l’autor reflecteix amb gran precisió la llengua viva, col·loquial i coloridament dialectal pròpia de la Ribera. També hi trobem alguns mots i expressions en eusquera (amb útils traduccions a peu de pàgina) que ens permeten acostar-nos al món interior de Sabin, qui malda per comprendre «una llengua que no és la seua, ni tan sols la segona seua. Hi posa tot l’interés, però amb prou dificultats pot atrapar-ne el significat literal, i els valencians són proclius a parlar amb doble sentit». D’altra banda, quan l’acció se situa a poblacions castellanoparlants, com ara Bunyol o Alboraig, l’autor presenta la particular parla dels habitants, rebutjant encotillaments normatius i advocant per representar-ne la realitat lingüística.
Igualment, és rellevant la reflexió metalingüística, present al llarg de l’obra, que posa en relleu el paper de la llengua en la construcció de la identitat col·lectiva. Sabin és conscient que «la llengua és traïdora» quan observa en alguns personatges el fenomen de l’abandonament de la llengua materna valenciana, la fonètica de la qual resisteix la seua substitució pel castellà. Fins i tot Àxel reconeix que qui entona l’himne regional no obri les vocals «perquè a la ciutat de València sol passar que qui sap obrir-les no en coneix la lletra i viceversa».
La llengua, la paraula, i l’absència d’ambdues tant en el silenci dels personatges com en els buits argumentals que l’obra defuig emplenar apunten a la necessitat de la recuperació de la memòria. «Algun dia li he de dir que m’ho conte tot amb detalls, abans que siga massa tard», diu Marina, referint-se al besavi Santiago, el qual només comença a parlar sobre la guerra cap al final de la seua vida.
Per tot això, D’un silenci antic i molt llarg suposa, com la cançó que inspira el títol, una crida perquè trenquem els silencis que impossibiliten la construcció de la memòria que ens arrela a la terra. Propugna, doncs, la necessitat d’assumir i d’enfrontar-nos a les empremtes que en el present deixen els horrors del passat.