Jordi Cussà ha set —és— un dels autors més tot terreny dels primers vint anys de segle. Cavalls salvatges i Formentera lady, dues obres que brillen amb llum pròpia i que durant força temps van eclipsar l’obra diversa, genuïna, interessant —desigual, també, és clar— del berguedà. Les coses potser van canviar el 2021, amb la publicació d’El primer emperador i la reina Lluna i el canvi de segell editorial, ara a Comanegra. La novel·la li va valdre reconeixement, crítiques i el Premi de la Crítica Serra d’Or. Ara, també Comanegra ha publicat l’última novel·la que Cussà va donar per acabada abans de morir el juliol passat: Les muses.
S’ha dit i repetit —perquè Cussà ho entenia així— que el llibre és la darrera part de la trilogia de la civilització, tres novel·les que ressegueixen, amb una gran polifonia de personatges i escenaris, la història d’Occident des de la fundació d’Empúries fins a la dècada dels anys setanta del segle XX. La va començar el 2001 amb la La serp —una novel·la excel·lent que demostrava la mateixa incontinència verbal, la mateixa grandiositat d’estil que Cavalls salvatges— i la va continuar el 2017 amb El ciclop —un llibre menys reeixit, que sembla acabat amb certes presses. El fet, però, és que Les muses funciona perfectament com a novel·la autònoma i, de fet, és la més independent i singular de totes tres. A diferència d’aquelles dues, però, en què Cussà descabdellava el text a partir d’estirps imaginades i de personatges anònims, a Les muses ens proposa viatjar acompanyats dels grans noms de la cultura occidental dels darrers set-cents anys, de Ramon Llull a Pink Floyd. El fil argumental que teixeix la trama és, de fet, l’única vinculació amb les novel·les precedents: els documents que la nissaga protagonista de La serp salva al final del llibre i que el Ciclop deixa en herència al seu cosí a la novel·la homònima, contenen, entre altres elements, una mena de poció —o de droga— que apropa els artistes a un èxtasi creatiu, que en la fabulació del relat és la clau que explica el perquè de les obres més singulars de tota mena d’arts.
Cada capítol es pot llegir, en certa manera, de forma independent, com un relat parautònom que va descobrint els misteris que han dut a les creacions excelses d’Occident. Alguns capítols —els més reeixits— refabulen la biografia del personatge que n’és el protagonista, i col·loquen com a veritables artífexs de l’obra tipus secundaris, com un aprenent de Leonardo, o la filla de Shakespeare… En aquests capítols és, sens dubte, on es troba la força narrativa de l’obra. De fet, alguns dels personatges femenins, volgudament imaginaris, entronquen amb l’estirp femenina de La serp, amb l’Ona —i sobretot amb l’Àsia— de Formentera lady o amb la reina Lluna d’El primer emperador i la reina Lluna. Un cop més, Cussà imposa un paper decisiu de les dones en la història, un paper, tanmateix, silenciat pel masclisme estructural de la mateixa Història. És, en certa manera, la contribució de l’autor en un discurs que potser algú en podria dir feminista, però que Cussà no el va teoritzar ni el va verbalitzar com a tal.
Paral·lelament a aquesta trama, Cussà incorpora un segon nivell narratiu, metaliterari: la història de l’Adriana i el Virgili, un escriptor —difícil no veure-hi un alter ego cussanià— mig alcohòlic mig rehabilitat, de tornada de força coses a la vida, enderiat a bastir una obra collonuda sobre el paper de la poció màgica en el desenvolupament de l’obra dels genis de l’art occidentals, i destinat a fer-ho a partir d’aquesta droga. A Cussà li agrada el joc metaliterari: totes les seves grans novel·les l’incorporen, i en el fons acaba sent una reflexió sobre el fet mateix d’escriure, a part de ser un divertimento fet per un escriptor entremaliat. I a més, en aquest joc s’hi sent còmode i això l’ajuda a relligar més que bé els capítols de la trama. Per això no acabo d’entendre gaire el paper de l’últim capítol, després que es resolgui la trama de Virgili: sembla que hi sobri.
Les muses no és, crec, la millor novel·la de Cussà: d’aquí trenta anys, o cinquanta, el continuarem llegint, i la trilogia de la civilització tindrà un lloc important en el corpus de l’autor, però no en serà l’obra principal. Ara bé, que no sigui la millor novel·la de Cussà no vol dir que deixi de ser un molt bon llibre. Hi ha tot el que n’esperem: una expansió infinita de la fabulació de l’autor, un joc metaliterari enjogassat, autors i genis marcats per la droga (ni que sigui la famosa poció) i, és clar, l’estil únic de Cussà, una de les proses amb més trempera de la literatura catalana contemporània. Una manera més que excel·lent, doncs, de tancar (provisionalment?) una trajectòria literària envejable —i cada dia, per sort, més reconeguda.