Per tal que no es malinterpreti la ressenya que estic a punt de signar —i és una cosa que vull evitar especialment degut a la jovenesa de l’autor del llibre de què parlo, cosa que m’obliga a posar entre parèntesi la ferma convicció que un text es val per ell mateix—, vull referir-me breument a una anècdota molt coneguda que té a Degas i Mallarmé com a principals protagonistes. El relat és aquell que explica que un dia el pintor va anar a veure el poeta a la casa que tenia a Villiers i que, tot parlant d’art, aquell va confessar-li que, a banda de pintar, tenia moltes idees per a escriure poemes però que, renoi!, no hi havia manera de posar-s’hi. Es veu que, davant d’aquest problema, Mallarmé va respondre-li «que no és pas amb idees, estimat Degas, que es fan els versos, sinó amb paraules». És una afirmació que també pot fer-se a la inversa, per bé que un pot tenir moltes idees per pintar quadres, però és amb colors, i no pas amb idees, que els quadres s’acaben pintant.
Així, Castigar la fera és un poemari ple d’idees interessants organitzades en dues parts: la primera suposa una definició de la fera que no sembla gaire definitòria perquè l’entendrem millor si estirem la citació de l’«In memoriam» de Gabriel Ferrater que encapçala el llibre que no pas amb els esquitxos que ens ofereixen els seus primers versos. La fera, simplement, i seguint Ferrater, «és l’egoisme,/ i és millor recordar que als catorze anys/ hem de mudar de primera persona:/ ja ens estreny el plural, i l’exercici/ de l’estilita singular, la nàusea/ de l’enfilat a dalt de si mateix,/ ens sembla un bon programa pel futur». Aquí, doncs, Mas Fiol aprofita per barrejar-hi conceptes morals com la culpa, el poder o la mentida, però com diu la mateixa citació del poeta de Reus, i que podria servir com a advertència, «La vida/ moral? S’hi acosta, però és massa ambigu». A la segona part apareix «El càstig» que ens delata el títol del volum, que ve a ser «una intenció de canvi» (p. 36) o bé una manera d’inserir el jo en el nosaltres del món. Aquí s’hi explora una idea que ve a ser una esmena a la primera part del recull, i és «que divinitzar i demonitzar/ tenen la mateixa arrel: / la deshumanització» (p. 45). És una manera de dir-nos que, de tot plegat, no n’hi ha per tant.
Llavors, quin és el problema que arrossega l’obra? Doncs justament aquest: que la idea de «divinitzar» i la de «demonitzar» poden tenir la mateixa arrel —la «deshumanització», però, no en seria més aviat el seu fruit?— però que les seves paraules no la comparteixen. M’explico: tot i l’encert d’alguns discursos que es vehiculen al llibre, els poemes pequen d’un llenguatge que ha esdevingut una crossa en la jove poesia catalana —i només cal fixar-se ens el títol dels llibres guanyadors, posem per cas, del premi Francesc Garriga per adornar-se’n. Tot passa per «esqueixar-me les genives» (p. 11), «l’acte més atroç» (p. 16), «la ferida» (p. 17), saliva o sang que està «coagulada» (p. 17), «la meva fam» (p. 17), «esquarterar» (p. 20), «la punta dels dits ensangonada» (p. 21) i tot de referències a vísceres o verbs que, si no abandonéssim el parèntesi a què feia referència al principi de la ressenya, ens farien pensar que Mas Fiol (la persona, no el poeta) pot tenir alguns cadàvers amagats al congelador. Evidentment, tothom que tingui dos dits de front llegirà el recull de poemes fora d’aquest parèntesi i, per tant, alguns dels versos que hi trobarà ja no li semblaran tan «contundents» ni «incisius», com diu Laia Llobera a l’epíleg del llibre, sinó que els associarà a l’exageració gastada que la mateixa epiloguista utilitza quan expressa que aquests versos «freguen la carn i la virulència» (p. 54). Fora del parèntesi, morir o matar no són més que paraules. Puc assegurar als lectors d’aquest text que el meu cos, si té alguna esgarrinxada, no ha estat mai provocada per cap imatge acústica. I espero també que ningú no faci responsable les meves expressions lingüístiques de cap mena de destralada física.
Així, doncs, si partim de la base que la paraula poètica pretén insuflar de nou l’ànima a les paraules que anem gastant en el nostre vagarejar pel món, una de les coses que no li haurien de passar a un poema és que els seus mots es presentin ja, d’alguna manera, exsangües, per molt que facin referència a la sang. Roland Barthes ho explica molt bé: «em penso escriptor i continuo enganyant-me sobre els efectes del llenguatge: no sé que la paraula patiment no expressa cap patiment i que, per tant, utilitzar-la no només no comunica res, sinó que, molt ràpidament, pot arribar fins i tot a provocar irritació». Ho explica molt bé, també, Mercè Rodoreda al pròleg a Mirall trencat. És per això que els versos de Castigar la fera pateixen d’una mena de presentisme de l’expressió poètica que ja no està de moda perquè fa massa temps que està de moda. Ara: què pot escriure un jove de vint anys si no és sobre el present? Que ho faci, si us plau: per això caldrà buscar la paraula i, qui sap, potser escoltar-se de tant en tant algun mort.