Autoria: Rafa Lahuerta Yúfera
Títol: Noruega.
Premi Lletraferit de Novel·la 2020
Editorial: Drassana, València, 2020
Pàgines: 392

He estat a punt de començar la meua ressenya parlant de la meua àvia que vivia al carrer de Mare Vella, al cor de Ciutat Vella: no al barri del Mercat, ni a Velluters, sinó al Barri del Carme. Vaig nàixer el mateix any que Albert Sanchis, el protagonista i narrador de la novel·la (i que Rafa Lahuerta) i encara que no vaig viure aleshores a la ciutat, puc recordar els ambients i molts dels espais que descriu. Crec que no és gens casual aquest fet, i explica una part important de l’èxit d’aquesta autobiografia de ficció d’un fill de botiguers del carrer del Trench esdevingut escriptor frustrat, la narració del seu viatge embogit cap al no-res farcit d’autosabotatges i de soledat. Molts dels lectors i lectores hem trobat una evocació d’una ciutat desapareguda com poques vegades (o mai) havíem llegit abans: una descripció amb tota la seua sordidesa, però sense cap condescendència, d’aquella ciutat decadent i trista dels anys vuitanta i noranta, desmemoriada, lluminosa i malenconiosa, orgullosa i alhora insegura dels tòpics que confonia amb la seua identitat. Es tracta d’una evocació implacable al voltant i a partir d’aquell estiu de 1984, però amb comprensió i tendresa. No és casual que invoque en diferents paisatges Raúl Núñez i Abelardo Muñoz. En efecte, algun moment em va fer pensar en Valencia sumergida però crec que la diferència està en la mirada, més profunda, més des de dins, més solidària amb els personatges, fugint sempre del pintoresquisme de la misèria.

I això, en efecte, no és habitual. La novel·la ho explicita en un dels excursos que sovintegen en la narració, reflexions sobre temes diversos però molt especialment sobre la ciutat i la seua història social i urbanística recent. Es tracta, per cert, d’un dels passatges més polèmics per la referència certament injusta a Fuster i els fusterians, però que no ens ha de distraure del més important que planteja amb lucidesa: «Entre la cultureta comarcal del nacionalisme universitari va adquirir fortuna la hipèrbole feridora de repudiar-la amb el sarcasme patriòtic i paternalista dels xiquets de casa bona que han llegit a Joan Fuster en el casino del poble», diu. I afegeix poc després: «si ells tenien ferides, nosaltres sagnàvem a doll per les nostres». I, en efecte, una de les formes que va prendre l’autoodi valencià va ser una impostada execració de la capital del país. Hi hagué en efecte una figura de l’intel·lectual valencià que forjava la seua distinció per oposició a la ciutat de València i la seua societat. I, això, per altra banda, va contribuir a alimentar els dimonis locals que amb encert la novel·la identifica en un altre lloc com «la misèria moral que emanava de les restes del franquisme». Noruega mira València, aquella València que explica tantes coses sobre el present, no només amb comprensió sinó també amb amor. «Amava la ciutat però també li feia mal», com diu el narrador del seu avi.

Per cert que aquests excursos són una de les grans troballes de la novel·la. Són punyents i lúcids. Destaquen la impecable descripció de la decadència del barri del Mercat, o el retrat de la falsa alegria dels anys de la bambolla i l’especulació («aquella màscara era una altra variant suïcida de la melancolia») o la semblança, en aquest cas sí, immisericorde, que fa de l’Eixample valencià i les seues gents.

Sobre les polèmiques al voltant de l’estil i el llenguatge, només dir que em semblen injustes i estèrils. La novel·la està ben escrita amb un llenguatge fluid i molt evocador que resulta molt convincent. Està escrita en primera persona i és el llenguatge versemblant per al seu narrador, com també ho són les seues referències literàries, que són les que són i les que cap esperar d’Albert Sanchis, petitburgés del barri del mercat clavat a intel·lectual bohemi en aquells carrers i aquelles nits dels anys vuitanta i noranta. No és estrany que esmente el Blasco Ibáñez d’Arroz y tartana i Max Aub i els ubique en la seua genealogia. Ni els paral·lelismes amb Juan Marsé. Evidentment la novel·la aspira a enllaçar-hi en les seues figuracions de la ciutat.

Crec també que la primera part de la novel·la funciona molt millor que la segona. M’interessa molt i em colpeix l’evocació de la societat entre el barri del Mercat i el de Velluters, la narració de la decadència i desaparició d’aquell nucli familiar. També, la potent construcció dels personatges que el composen: l’avi, la mare, el pare i la seua doble vida intuïda i la seua repressió i, molt especialment l’artista, la pintora Rocío, germana del protagonista, la gran esperança del pare, genial, lliure i brillant, la creadora de la «platja del Mercat» extingida de sobte a la carretera entre Pinedo i el Saler.

Després, la novel·la encara se sosté, però els avatars del protagonista esdevingut rendista personalment em commouen menys. És cert que aquesta posició i vindre d’on ve li atorga una mena de talaia privilegiada per seguir oferint sucoses observacions sobre l’esdevindre de la ciutat, però no ho és menys que el seu posat bohemi, narcisista i autocompasiu arriba a caure en una certa monotonia cíclica. Això i un cert semblant fàl·lic compensador de passats fracassos que el fa tindre molt d’interés en el fet que quede clar que ha marcat decididament la vida de totes les dones amb les quals s’ha creuat. Es converteix així en un text molt masculí. De fet crec que el monòleg d’Elena que tanca la novel·la i que trenca la unitat de la veu narrativa és l’únic element perfectament prescindible. Sense ell s’haguera deixat al lector o lectora la possibliltat de distanciar-se del narrador. El monòleg ve a heroificar-lo i establir un sorprenent llegat.

En qualsevol cas em sembla una novel·la excel·lent, ben contada, ben escrita, oportuna i necessària. No és casualitat que haja generat tanta capacitat d’identificació, haja generat tantes reaccions i tantes emocions i, sobretot, haja sigut tan llegida. Al remat crec que el seu èxit ens deixa algunes ensenyances remarcables. Per exemple, que una novel·la en valencià pensada per a un lector model valencià profundament arrelada a la capital del país pot ser un èxit absolut de vendes, pot literalment crear públic lector en valencià i, en tant que generadora de debats i d’intercanvis, enfortir el camp cultural.