Un dia t’arriba un àudio per WhatsApp (com ha canviat la vida) i et demanen, in extremis, amb urgència (en l’àmbit periodístic, hi ha coses inamovibles) un article sobre la revista Caràcters, en qualitat d’exdirector… I es precipita sobre tu una tartera de pedres que et cauen a sobre i et lapiden, un munt de records adherits com els fòssils a una època que et sembla remotíssima. Records d’una era plistocènica, durant la qual es produïen glaciacions laborals diverses (en la meua persona) i l’ésser criticus que jo pretenia ésser (també sense l’apel·latiu) maldava per fer un periodisme cultural i crític a l’alçada de les exigències acadèmiques i literàries.
Sempre recordaré el dia que Vicent Alonso i Gustau Muñoz em van assaltar per fer-me una proposta honesta. Crec que va ser al barri del Carme de València. M’oferien coordinar, portar, corregir, administrar, dirigir… Caràcters «és una revista de llibres. I aquest n’és el número…», resava la capçalera, amb un disseny ben cridaner, obra inconfusible d’Albert Ràfols-Casamada.
La proposta em va arribar tot just quan havia acabat el meu periple al setmanari El Temps, com a coordinador de les pàgines de llibres i altres tasques infinites que ara no venen a tomb. Me n’adone, ara que redacte aquestes línies, que des de fa molts anys he estat vinculat, amb més o menys intensitat o responsabilitat, a alguna o altra publicació literària en català: Levante-EMV, El Temps, Avui, El País, Saó, Llegir, Mètode, Diari La Veu… Com a director, vaig ser de Caràcters (2005-2010), Espai del Llibre (2008-2011) i L’Aiguadolç (a partir de l’any 2013 i fins a l’actualitat, amb algun parèntesi més o menys prolongat), una tasca que compartisc feliçment amb el meu admirat amic, el poeta Antoni Prats. (Intuïsc que no serà la darrera publicació que porte entre lletres…)
L’escomesa de Caràcters constituïa tot un repte, si tenim en compte que el director que em precedia era, ni més ni menys, que el professor, poeta, assagista, dietarista i traductor de Montaigne, Vicent Alonso. L’escriptor de Godella havia tingut al seu costat un picapedrer de gran qualitat professional i humana, l’amic comú Felip Tobar. Ara ja ho podem dir perquè han passat molts anys i no s’escarotarà ningú si confessem que alguns (ex)alumnes de Vicent Alonso havíem estat elegits pel mestre per exercir la noble tasca de la crítica literària. No hi ha ironia en les meues paraules. O sí! La ironia, però, se circumscriu estrictament i única al pecat de la crítica —una pràctica, inassolible, a la pràctica, i valga la redundància, de durada i perdurabilitat escassa— i no als pecadors vocacionals que la sovintejàrem amb una dedicació deliberada, entregada i entusiasta. I encara menys és cap retret al promotor que ens va incitar a seguir tan noble causa. Sia com sia, durant uns anys uns quants deixebles (i/o no) del mestre ens vam dedicar amb afany —més demolidor en uns, més suau en altres— a la crítica literària —ja em passareu l’oxímoron.
Deixe els romanços i la ironia a banda, i em passe a constatar que sí, que vam exercir la crítica d’una manera sincera, honesta i argumentada, que és com ha de fer-se qualsevol crítica respectable. No me’n puc estar, d’esmentar, ara i ací, explícitament, alguns d’aquells crítics eixits com dofins esperitats de les aigües mal·leables de les facultats de lletres de la Universitat de València: Lourdes Barberà, Arantxa Bea, Pere Calonge, Pere Císcar, Maite Insa, Joan Manuel Matoses, Alfred Mondrià, Alexandre Navarro, Felip Tobar, Alícia i Lourdes Toledo, Júlia Zabala… (cite per estricte ordre alfabètic). Duguérem a terme una tasca àrdua i no exempta de polèmiques perquè ens atrevírem a carregar, amb elegància i arguments (la cursiva és meua), a favor o en contra fins i tot dels capitostos, de les patums i de les vedets més reeixides de la literatura catalana del moment. Jo, també, i n’estic —n’estem, en plural— ben orgullosos.
Què se n’ha fet, d’aquell intent de sistematització d’una crítica honrada, rigorosa i homologable? Alguna cosa en deu quedar, espere. Qui més qui menys ha continuat fent comentaris, ressenyes, articles, reportatges, entrevistes, etcètera, relacionats amb la literatura. Em fa l’efecte, però, que de crítica crítica, ja en queda ben poca cosa a la premsa actual. I que, si s’hi exerceix, és esporàdica, aïllada, anecdòtica, insignificant… I passa desapercebuda. Una flor no fa primavera… El context i les eventualitats de la vida moderna —a pesar de l’exasperació i la proliferació de mitjans que propicia l’era digital— no afavoreix gens l’empresa. Ens hem quedat orfes de plataformes fiables i professionals. Els suplements literaris o s’han esprimatxat fins a quedar com la pell de ceba o han desaparegut del tot. O estan controlats i subvencionats pels grans grups editorials, periodístics o mediàtics. I els pocs mitjans independents que encara aguanten en català o que han sorgit els darrers anys prefereixen fer-ne divulgació, que no crítica de llibres. I ja s’entén. Som tan insignificants, tan poca cosa, i estem tan marginats i tan menystinguts que ja quasi no ens podem permetre el luxe de malbaratar el poc espai que ens resta en pusil·lanimitats literàries i en ponderacions jocoses. És més intel·ligent, en les nostres magres circumstàncies, tirar pel dret i apuntar sobre segur sobre les publicacions que realment paguen la pena —i silenciar les prescindibles—. A més a més, l’experiència ens diu que el nostre país és tan petit que des de dalt del campanar li veus les intimitats a la veïna o al veí, i no és massa prudent fotografiar-los in fraganti, perquè després te’ls trobaràs a la plaça pública. Així doncs, via fora! Que tot està per fer, i tot és possible!
En faig balanç molt positiu, a pesar d’algunes foteses insignificants i del tot superables, d’aquella època remota. En trac un saldo del tot productiu. L’experiència a Caràcters —també a El Temps, Espai del Llibre i ara a L’Aiguadolç— em va proveir d’uns coneixements i d’una formació periodístics com no me’ls podrien haver proporcionats cap acadèmia a l’ús ni cap grau reglat. Caràcters em va donar a conèixer persones de totes les terres de parla catalana, professionals del ram de tota mena: editors, crítics, llibreters, bibliotecaris, impressors, il·lustradors, escriptors, artistes… Vaig tindre el privilegi de parlar, i estar-m’hi ni que fos alguna estona nímia, amb gent d’una talla intel·lectual enorme: Isidor Cònsul, D. Sam Abrams, Margalida Pons, Adrià Chavarria, Joan Margarit, Manel Ollé, Simona Škrabec, Joan Josep Isern, Màrius Serra, Miquel-Lluís Muntané, Josep Maria Sala-Valldaura, Àlex Broch, Xavier Cortadellas, Roger Costa-Pau, Mercè Rius, Lluïsa Julià, Pere Rovira, Sebastià Alzamora, Pere Rosselló Bover, Vicenç Pagès Jordà, Marta Pessarrodona, Mercè Ibarz… També valencians: Josep Antoni Fluixà, Francesc Pérez i Moragón, Vicent Usó, Ferran Garcia-Oliver, Josep Iborra, Vicent Berenguer, Marc Granell, Manel Rodríguez-Castelló, Josep Ballester, Joan Garí, Enric Sòria, Jordi Sebastià, Toni Mollà, Adolf Beltran, Martí Domínguez, Rafa Gomar, Josep E. Estrela, Salvador Company, Carme Arnau, Carles Mulet, l’estimat Josep Bertomeu Moll… Me n’hi he de deixar, per manca d’espai, i de memòria, molts més en el magí. Ja em perdonaran els que he omès per aquestes raons.
Durant el meu trànsit per Caràcters vam tindre la confiança de tot un equip de redacció, format per Francesc Calafat, Maria Josep Escrivà, Gustau Muñoz i Susanna Rafart. Vaig evitar de totes totes el sectarisme i els amiguismes, les prebendes i els tractes de favor, les tendenciositats pernicioses de qui confon la crítica tant amb l’acarnissament com amb la laudatio desproporcionada. Vam dedicar les pàgines centrals a personalitats provades de les nostres lletres: Màrius Sampere, Carme Riera, Emili Teixidor, Josep Maria Castellet, Manel Garcia Grau, Sergi Pàmies, Miquel de Palol, Vicent Alonso, Imma Monsó, Baltasar Porcel, Josep Iborra, Josep Palàcios, Jaume Cabré, Jesús Tuson, Francesc Serés, Francesc Bodí i Quim Monzó. I amb la col·laboració d’artistes de primera magnitud com ara Margarida Piera, Josep Plandiura, Pepa Úbeda, Gemma Ballesteros, Pilar Moreno, Joaquim Pijoan, Carme Bosch, Jesús Císcar i Manolo Boix, entre altres.
Van ser divuit números inoblidables; del 33 al 50, per a ser exactes: d’octubre de l’any 2005 fins a febrer de 2010. Un veritable privilegi que els he d’agrair, en primera instància, a Vicent Alonso i Gustau Muñoz, i també als qui van confiar en mi com a director. Cinc anys durant els quals vaig mirar d’atendre totes les peticions que m’arribaven per carta, correu electrònic, per telèfon o de viva veu. Una tasca tan variada com variable que consistia a redactar correus, a coordinar el número, a rebre llibres i a enviar-ne als col·laboradors, a recopilar dades per fer possibles els pagaments, a càrrec del Servei de Publicacions de la Universitat de Valencia, a fer presentacions de la revista, i a corregir-la de dalt a baix, i unes quantes vegades, incloses les galerades que confeccionava Àfrica Ramírez. Després, m’ho vaig deixar: res no és per sempre. Estava exhaust i les circumstàncies laborals i personals em van impedir de continuar. Em va recar haver de dir adeu, però els relleus solen ser bons quan les inèrcies i els entrebancs t’impedeixen fer la feina còmodament i com pertoca. Me’n vaig anar amb el convenciment que havia fet el que calia fer, amb dignitat i honestedat, professionalitat i rigor, educació i esperit constructiu, i la sensació que l’objectiu s’havia acomplert: fer crítica literària, en català, en favor dels nostres llibres i, sobretot, dels nostres lectors. I moltes gràcies.