Ferran Garcia ofereix una narració intensa que barreja misteris, brutalitat i textures múltiples de la vitalitat. Un viatge al·lucinant en les fronteres incertes d’èpoques de canvi, de mentalitats tancades que rebutgen qualsevol contacte amb l’exterior, des de les pors, els recels i l’agressivitat latent. O no tant, perquè les violències esclaten amb freqüència contundent. Però sobretot regalima màgia, i no a causa de poders extraordinaris dels personatges, mostrats més aviat sense estalviar-ne defectes, lletjors ni misèries d’una munió de pàries de la terra. Sinó perquè el relat mostra amb força el protagonisme de la llengua i de la capacitat de fabular. Tota la potència suggestiva de la paraula que Garcia treballa amb habilitat i subtilesa, i destil·la lirisme des de la cruesa. «A la vida que ens rodeja gairebé res parla però tot es comunica. Plantes i animals no paren de dir-se coses sense deixar anar ni un sol mot», diu. Un llibre fort, per moments hipnòtic i punxegut d’altres, una lectura plaent i molt recomanable.
Ferran Garcia demostra una molt bona tècnica de narrador per a dur-nos per sendes d’ombres i d’enigmes, i ompli els paisatges d’una comunicació immanent que ens captura com una teranyina. Perquè la màgia és la consciència que hi ha coses que no sabem anomenar, que fugen del domini arxivístic de la paraula, i tanmateix són i les sentim. «No existien camins, només boscos». El bosc com a àmbit absolut que és un altre món fora del món, ple de llegendes i fatalitats, mentre identifica la complexitat de cims, cingleres i valls, que conformen el massís de les Guilleries. Semblantment petites històries i relats conformen un conjunt complex que s’arrela, s’eleva i aporta cos a la narració global.
Un altre aspecte destacat és la textura sensitiva meravellosa que acompanya i modela aquesta història, que l’anima tant com l’acció. Ací en porte algunes pinzellades: «La meva àvia, però, diu que només hi ha una cosa sagrada i són les mirades». Precisions de les sensacions que transmeten millor les idees i les emocions, com ara «Vaig respirar fons per comprovar que, tot i quiet, l’aire encara hi era», o bé «Més que el silenci va escoltar l’eco del silenci. Aquell so que he escoltat dins les coves buides, les barques enfonsades, el del peix mort surant al riu, el de la darrera brasa apagant-se». Més encara: «Si vols entendre el món, em va dir en Joan Tur, més que mirar, has de tocar. El tacte és el sentit que ens dona més informació de tot el que ens envolta». I completem la presentació de gairó d’alguns personatges principals de la història: «el cas és que vaig fer un petó a aquella mà que s’oferia a qualsevol que volgués tocar-la. Vaig mirar aquell cos tan malmès, petit i encongit, i em va semblar que el món i tot el que hi respira era tan fràgil, tan delicat, tan poca cosa, que vaig estar a punt de plorar».
Tenim l’espai de la serralada, les sensacions de to afinat, i el temps quan s’esdevé és una carlinada, amb partides criminals fent malvestats sense cap altre objectiu: «rere cada dolor hi ha un altre dolor, el rosari infinit». Un món antic en la seua ranera, entre la brutalitat i la fantasia. Ara bé, Guilleries queda exclòs de la categoria de les faules, té al·legoria amb animals i elements inanimats però cap ensenyança moral com a conclusió. Ací no n’hi ha. Ni final tancat i lligat, ja ens ho farem, ferits d’enigmes i emocions, amb la imaginació com a tota clau per a deslligar-nos de les tristeses i les injustícies. Si de cas quan diu «sempre hi ha un moment per salvar-se, només cal estar atents», però al cap de la història o quasi ningú estava prou atent o la divisa resultava massa optimista. Aquell món misteriós d’abans, dominat pel ritme dels boscos, torna a escolar-se entre les boires, i ens deixa lleugerament atarantats. Tocats amb veritat silvestre que ens arrapa com els matolls: «La nostra vida s’apagava però no la volíem entregar, encara». Ni nosaltres, ara, tampoc. Guilleries és una delícia narrativa, crua i plena.