Pavane pour une infante défunte és el títol d’una composició per a piano escrita el 1899 pel músic francés Maurice Ravel, una peça dolça i melancòlica, com descriu el mateix autor, que acompanya perfectament en el seu ritme i harmonia l’esdevenir d’esta novel·la policíaca que transcorre per la València en trànsit a gran ciutat de principi del segle xx, en una primavera plujosa i ressacosa després de les festes falleres de 1901. L’encertada elecció del títol del llibre, basada en l’obra de Ravel, no és per tant fútil, i després de l’aparent intriga i musicalitat ens espenta des del principi a submergir-nos en un thriller en què el fil conductor és l’assassinat, efectivament d’un xiquet, pertanyent a l’aristocràcia valenciana, el cos del qual el troben al costat del de la seua mare entre canyes i séquies de l’horta perifèrica de la ciutat.
València, Cap i Casal, com a escenari literari en novel·les i assajos, ha anat trobant al llarg dels últims anys magnífics publicistes, entre els quals caldria incloure a partir d’ara Vicent Enric Belda (Agullent, 1962) que, seguint l’empremta de Ferran Torrent, Joan Francesc Mira, Rafa Lahuerta o fins i tot Frederic Martí —amb aquell inoblidable El carrer de Rubiols—, entre altres, ha aconseguit dur a terme amb precisió un exercici de dissecció de la topografia urbana de la ciutat. Belda atresora una llarga i reeixida trajectòria literària que s’enceta en 1997 amb l’obra L’estirp de l’horror, amb la qual guanya el Premi Samaruc de literatura infantil i juvenil, i es tanca fins ara amb esta Pavana per a un infant difunt, guardonada l’any passat amb el Premi València de narrativa que atorga la Institució Alfons el Magnànim i que ve a confirmar la primera incursió de l’autor en la narrativa per a adults després d’una carrera eminentment marcada pel caràcter juvenil de les seues obres.
En Pavana per a un infant difunt, l’autor fa gala d’un coneixement profund de la València d’entre segles: la seua cartografia, la llista de carrers, la guia comercial, la toponímia, etcètera. Simplement guiats pels passos d’Eduard Ferragut —el personatge principal— pel centre de la ciutat, el lector es teletransporta immediatament a eixa urbs de carrers empedrats, tramvies de sang i fanals de gas. Però si el paisatge urbà es fa present en cada paràgraf, la minuciosa descripció de l’horta circumdant, ara exigua però llavors encara vigorosa, reactiva en la memòria el que un dia van ser les carreres que partint de Russafa es dirigien a la Font d’en Corts, a Malilla o a la partida de l’Ermita del Fiscal i els terrenys de marjal on transcorre una part fonamental de la trama. Una narració que ací ens remet indefugiblement al Blasco Ibáñez d’Arròs i tartana.
Però no sols el paisatge rural i urbà fruïxen en esta novel·la d’una vitalitat desbordant, també ho fa el paisanatge, una amalgama de personatges de ficció que s’entremesclen amb la societat valenciana del moment, entre reconegudes personalitats com Teodor Llorente o Josep Aguirre Matiol, i amb famílies aristocràtiques com els Corbí Nieulant, que tal com es narra en la novel·la, van ser víctimes d’un brot de pallola i en tot just unes setmanes van perdre tres dels seus cinc fills, d’entre dos i sis anys, el que fa patent que la mortalitat infantil causada per esta mena de malalties era encara altíssima en aquella època. Una entre moltes de les anècdotes que revisten el text de credibilitat i perspectiva històrica.
Quant a l’estil i el llenguatge, Belda mostra un bon control d’aquest, en utilitzar un registre molt ampli que va des de localismes, que fan més veraç el discurs tenint en compte que se suposa als protagonistes valencianoparlants de principis del segle, fins a arcaismes que ben seleccionats no desvirtuen el relat, encara que en segons quins passatges poden arribar a entorpir el missatge.
Es tracta en qualsevol cas, d’una novel·la neta, dinàmica i molt ben documentada que aconseguïx commoure i atrapar el lector des del primer moment. Una nova adquisició d’este gènere que continua furgant en l’imaginari col·lectiu d’una ciutat que d’algun temps ençà s’ha proposat lluitar contra l’oblit.