De la novel·la Les espines del peix, Premi Andròmina de Narrativa 2019, amb què l’autor, Josep Colomer, s’ha estrenat com a escriptor, crida l’atenció el considerable volum de fulls, més encara després de llegir en el pròleg d’Anna Punsoda, que va haver de treure’n un bon grapat sense que s’hi notara la sostracció. Això m’ha fet pensar que l’univers de Colomer és molt més ampli del que s’hi veu. Segons he sabut, l’obra la va escriure fa un grapat d’anys i havia romàs guardada dins un calaix fins que es va decidir a presentar-la a un dels molts premis literaris.
L’enigmàtic títol amb què Les espines del peix es presenta queda desvetllat en les primeres pàgines. Benià, que és com s’anomena el poble fictici descrit en la novel·la, «vist des del cel és com l’esquelet d’un peix antediluvià: l’espina dorsal és el carrer principal que discorre recte com un ciri de llevant a ponent per la carena del turó i els carrers que pengen als costats són les espines del peix fabulós». Com a lector, tot i que el nom de Benià és nomenat constantment al llarg del relat, ja no m’he pogut treure del cap la imatge al·legòrica d’un peix sense molla mentre sobrevolava el poble a sobre d’un avió i em deixava portar per les històries estrafolàries, enigmàtiques i fantàstiques d’alguns dels personatges. Benià és un poble fictici amb unes històries reals que m’han recordat La bona lletra de Rafael Chirbes. Històries que podrien extrapolar-se tant al poble d’on és originari Colomer, Benitatxell, com a la resta de pobles costaners de les darreres centúries.
En nom dels veïns de Benià, una veu narradora ens relata en capítols independents les històries d’alguns dels veïns més singulars, els noms dels quals anirem coneixent, sense per això deixar de banda uns quants personatges centrals que amalgamen el text. I així ens assabentem del drama de les Madoselles, les dues germanes que durant un grapat d’anys van voler viatjar a París, on no falten els contratemps que els impediran aquest propòsit. O la del rector Celestí Romaguera el dia que va anunciar dalt de la trona la imminent fi del món, «el tan anunciat i temut dia del Judici Final», on a partir d’aleshores el poble, en peça, sense obrir boca es prepararà per a tal esdeveniment. També hi ha la insòlita història d’Onofre, la Fam que patia, no sé sap ben bé, d’una gana desmesurada. De sobres sabem que no hi ha poble, per menut que siga, que no haja tingut el seu cinema. A Benià tampoc podia faltar el Cinema Varietats Benavent. Qui no recorda la botiga de poble on hi ha tot el que els veïns poden necessitar? Bé que ho sap Blai Esperança. També trobarem personatges foscos i indesitjables com el sergent Galbes, membre de la Guàrdia Civil. Resseguir la nissaga dels Casabruta a Casabona és endinsar-nos en bona part de la nostra història més recent dels darrers dos-cents anys, en especial de la guerra i la postguerra. I amb l’arribada de la democràcia sorgeixen un grapat de personatges profitosos de treure rendiment de tot el que els envolta, és a dir de vendre el paisatge, terrenys erms per construir, amb tots els embolics immobiliaris imaginables que hem llegit a la premsa que han conduit a la devastació del territori.
Un grapat d’històries relatades amb un llenguatge casolà passat pel sedàs de la ironia, on aflora un vocabulari ric i ple d’expressions del nostre patrimoni lingüístic, algunes pròpies de la Marina, i amerat d’una descripció espectacular dels nostres paisatges més emblemàtics de mar i muntanya com és el territori d’on és Colomer.
Ja sabem que la literatura se n’aprofita de tot, i fa de la realitat ficció. Posar per escrit històries i anècdotes dels veïns amb els quals convius és un pèl arriscat encara que haja optat per canviar-los els noms. Confiem que aquest veïnat no se li torne en contra i arriben a l’extrem de segrestar la novel·la com li va passar a Edgar Lee Masters en l’Antologia de Spoon River perquè seria una llàstima perdre’s aquestes històries tan entranyables que ben mirat cada lector farà seues.