No és res de nou afirmar que el pas del temps és un dels temes més recurrents en l’obra de Sergi Belbel, però cal recordar-ho. També ho són la mort i les relacions humanes, principalment les familiars, que, a través de lligams sovint tortuosos, es conjuminen per a sotragar les coordenades més elementals i oferir-nos-en una nova dimensió on tot pot ser possible. Una nova oportunitat; d’altres decisions que capgiren el nostre planeta i que permeten afirmar que tot està escrit i que, al mateix temps, tot està per escriure. Molt ambiciós, potser? L’autocrítica parteix d’un dels mateixos personatges dels seus textos, DONA: […] Com pots tractar un tema tan bèstia com la mort d’una manera tan… intranscendent, tan frívola? […] deixa’t estar de frivolitats i de viatges en el temps i en l’espai i de judicis superficials i immadurs […] (Morir, 1995). I, no obstant això, la mort, impertorbable, acaça les seues peces i les tenyeix d’un clarobscur que no deixa indiferent.

Si en Morir (un moment abans de morir), la mort es presenta de forma totalment fortuïta i sobtada, esdevinguda per les pròpies decisions personals, en El temps de Planck (2002) es mostra com un fet anunciat, inapel·lable, inherent a l’individu i independent de qualsevol acció humana que puga reconduir l’inevitable final. «La mort és un forat negre», diu Planck, incapaç de trobar consol en les reflexions metafísiques de Max. Dividida en tantes escenes com zeros té la famosa constant de Planck, –una fracció de temps, infinitament petita en què pot passar qualsevol cosa–, l’experimentació temàtica i formal sembla l’objectiu últim de la peça que es presenta com a un musical. Les quatre filles de Planck mantenen entre elles una relació poc saludable, fins i tot amb el veí, Max, considerat com a membre de la família i substitut del fill que el matrimoni mai no va tindre. Les enveges, les frustracions vitals i les inseguretats de cadascuna d’elles es posen de manifest al llarg de les últimes hores de vida del malalt en què tensions i emocions suren en l’ambient i el revesteixen d’una mena de desassossec que, al final de la història, transcendeix l’espai i el temps per desubicar totalment el receptor. Així, la mort del pare desvetlla en la resta de la família una catarsi mitjançant la qual s’alliberen sentiments habitualment molt més continguts en la producció de Sergi Belbel.

L’exploració metafísica torna a fer-se palesa en la que és la darrera obra de l’autor en escriure aquestes línies, Si no t’hagués conegut (2019); un títol que evidencia la complexitat de les possibilitats que condueixen a l’esdeveniment d’un fet, que pot marcar, o no, la vida d’una persona. La peça posa l’èmfasi en alguns dels interessos que sovintegen la producció del dramaturg català, novament les relacions personals, el temps i l’espai, el destí, la mort. En definitiva, tota una sèrie d’eixos que encaixen de forma múltiple en un trencaclosques vital que podria haver estat completament un altre si només una de les peces haguera presentat difícil encaix.

Si no t’hagués conegut arriba després de set anys en què l’autor no escrivia cap obra. Segurament aquest fet no té cap importància, però no deixa de ser un número amb reminiscències simbòliques, màgiques. Per a Roc Esquius, autor del pròleg, es tracta d’una peça d’amor transtemporal, una afirmació que només es pot comprendre en tota la seua dimensió en llegir o veure representada la peça. Conta la història d’Eduard, un home que, de forma indirecta i totalment indesitjada i casual , provoca la mort de la dona i els fills. A partir d’aquest fet luctuós i esfereïdor, el text va i ve en el temps, oferint al receptor possibilitats i desenllaços diversos per a la vida dels protagonistes. Desenllaços diferents per a realitats paral·leles? Qualificada en el subtítol com a «fantasia romàntica quàntica», el dramaturg hi manipula novament les línies d’espai i temps per a oferir als protagonistes noves opcions de vida. La cita prèvia a l’obra, del poeta persa Jalaluddin Rumi, serveix per a avançar al lector quina és la intenció del dramaturg: «Els amants no es troben finalment en cap lloc concret, són l’un dins l’altre des de sempre». La bellesa de la cita esperona a redescobrir, a través del text, la grandesa de l’amor, que transcendeix l’espai i el temps i viu, per sempre, en una realitat alternativa, no palpable, quàntica. En la quotidianitat dels personatges hi ha dos factors que pugnen per atènyer rellevància, el destí i l’atzar… L’Eduard és dels qui creu que res no és atzar, que «la vida són els camins traçats per les opcions triades en els dilemes», per això s’esforça a tornar cap enrrere i trobar la via que permeta esborrar la tragèdia viscuda.

Al remat, amb ritme àgil i amb una tendresa emocionant i esperançadora, Sergi Belbel situa els personatges de Si no t’hagués conegut en un multivers teatral que permet afrontar el determinisme mitjançant una realitat alternativa on aconseguir allò que desitgem és, malgrat tot, possible.