Sense sucre. Una dona occidental al Marroc (2022) de Mireia Estrada és un escrit que es posiciona a mitjan camí entre l’autobiografia, la crònica familiar i l’assaig, on l’autora relata les seues visites a la ciutat de Casablanca amb el seu marit (marroquí) i els fills, així com la relació amb la seua família política i el contacte entre dues cultures i maneres de veure el món diferents. El títol del llibre al·ludeix, com explica l’autora al capítol homònim, al consum excessiu de sucre en el te i al descuit dels marroquins respecte a l’alimentació, el que condueix a problemes de salut com la diabetis i l’obesitat: «el paràmetre de la dolçor és, sense cap dubte, un dels abismes culturals més palpables» (32). Ella, al contrari que els marroquins, pren el té sense sucre. Resulta significatiu, sobre això, que aquesta diferència cultural (subjectiva i hiperbòlica, d’altra banda) aparega en el títol del llibre, ja que d’alguna manera apunta a la construcció d’una subjectivitat a partir de l’alteritat. Aquesta construcció, així mateix, està acompanyada de l’ús de la paraula «occidental» en el subtítol, la qual acaba de subratllar una identitat sociocultural diferenciada.
És interessant l’elecció de la segona persona com a forma de distanciament i estranyament en relació amb el que s’hi escriu. Es tracta d’una tècnica crítica mitjançant la qual l’autora es desdobla i, en un joc de miralls, estableix un diàleg amb ella mateixa, així com amb els diferents matisos que conformen una subjectivitat marcada per l’impacte que provoca el contacte entre dues cultures clarament diferenciades. A més, el seu ús és especialment pertinent quan fa al·lusió a la cultura occidental, ja siga reconeixent (en algunes ocasions) el seu privilegi de dona blanca o criticant algun aspecte amb el qual no se sent del tot còmoda, com els valors imperants del consumisme i la individualitat.
A banda de la qüestió de l’alimentació com a punt de xoc cultural, un dels fils estructuradors d’aquest llibre és la mort de «mui Khadija», la sogra de l’autora, així com la reflexió entorn del paper de les dones al Marroc. D’aquesta manera, Mireia Estrada parla de la figura de la sogra tant en el primer capítol com en l’últim; una dona «amb un destí marcat per l’obediència com a única opció de supervivència» (19). Estrada aplica aquesta afirmació, en major o menor mesura, a totes les dones de la família de Momo, el marit, i d’aquesta manera n’extreu una anàlisi generalitzada que, a voltes, s’aproxima al paternalisme. Per tant, aquesta anàlisi no és solament fruit de l’experiència i la convivència amb aquestes dones, sinó que en certs moments s’hi deixen entreveure uns certs prejudicis interioritzats i inconscients. És en aquesta anàlisi entorn de les dones marroquines i musulmanes, especialment aquelles que formen part de l’àmbit rural i popular, on es pot percebre en major mesura la part assagística del llibre, que permet a l’autora una reflexió sobre temes com el vel, la maternitat, la sexualitat o les tasques de la llar. És, sens dubte, perillosa la decisió d’una dona blanca i privilegiada de dedicar una part important del seu llibre a parlar sobre altres dones, deixant de costat les especificitats de la seua pròpia realitat. No obstant això, és elogiable la menció d’autores com Najat El Hachmi, Zineb Fasiki o Leila Slimani per acompanyar algunes de les seues reflexions.
Malgrat la definició del jo a partir de la diferència respecte dels altres, així com els matisos de paternalisme presents en aquest llibre, rescate la frescor, l’humor i sobretot l’emoció, fruit de l’afecte i l’estima, que es percep al final en relació amb la mort de la sogra, que opera com a pont d’acostament a una cultura i a una forma de vida. L’aproximació que fa l’autora a la societat marroquina, basada en els seus diversos viatges al país nord-africà que van més enllà del turisme (concepte que critica en un capítol titulat «Fer el guiri») i que són resultat de la convivència, no em resulta especialment negativa. Es pot advertir, malgrat tot, l’intent per assimilar de manera positiva allò que és desconegut i diferent, la qual cosa s’adverteix clarament quan l’autora parla de com la vida comunitària i tribal del duar,[1] on el ritual del menjar funciona com el lloc dels afectes, la connecta amb una part de la seua família mallorquina. Amb tot, es percep l’estima i la voluntat de comprendre i aproximar-se a allò que és desconegut i llunyà i, a partir d’això, construir una identitat i un lloc en el món: «Potser així, rescatant els gestos antics que encara perduren en el meu trosset de la Mediterrània, podré donar assossec a la meua ànima i trobaré, per fi, el meu lloc» (172).
[1] Duar remet a un poble petit o llogaret, al que li manquen infraestructures i botigues.