Pau Vidal és un provocador. Ho va demostrar augurant que el Catanyol.es es cura (2012), s’hi va reafirmar assegurant que El bilingüisme mata (2015) i ho corrobora ara, seguint amb la metàfora fúnebre, dient que Corregir mata, un llibre que recull els èxits de la columna setmanal de Vidal a VilaWeb, articles que ressegueixen bé els tres factors que han capgirat el panorama lingüístic català el darrer lustre: el Procés, l’aparició de la GIEC i el, podria dir-se, «fenomen Virgili», aquesta nova onada de correctors que han aparegut a les xarxes socials i que, sovint, defensen un model purista de la llengua; un català neoheavy, d’alguna manera.
Vidal divideix el llibre en cinc seccions, d’extensió molt desigual. L’obre «Corregir mata» (dinou articles); a continuació hi ha «Ells i nosaltres», comentaris polítics —més que lingüístics— sobre el fenomen Ciudadanos al Parlament i el nou espanyolisme —també lingüístic— (disset articles). «Nova gramàtica» (cinc articles) i «Creació lèxica» (cinc articles) són les seccions més lingüístiques stricto sensu. Finalment s’ofereix un tast d’«Els nous llenguatges», cinc articles crítics amb la llengua inclusiva i el postllenguatge. Entre la diversitat de temes que tracta, n’hi ha alguns que interessen especialment a Vidal i que cohesionen ja sigui una secció, ja sigui tot el llibre.
Destaquen les crítiques —sovint àcides— a l’onada neoheavy que, gràcies a les xarxes socials, ha creat un entramat prou sòlid de «mestres» i deixebles. En els primers articles hi ha un atac contundent als grupuscles de Facebook i Twitter que cerquen de restituir, sovint sota l’anonimat, un suposat català genuí no interferit, i ataquen qualsevol tipus d’oposició al seu projecte. De fet, la referència a l’actualitat de les xarxes és recurrent a tot el llibre, i en alguns casos potser el lector poc avesat a aquests medis pot perdre’s algun referent.
Vidal demostra una gran preocupació per la salut sociolingüística del català. Una gran preocupació per la dimissió dels parlants en la defensa de la llengua. Hi critica durament la norma de convergència lingüística, i la inseguretat permanent davant de la pròpia llengua que la submissió produeix en els catalanoparlants. Inseguretat que, segons Vidal, es veuria agreujada justament per l’obsessió malaltissa de la correcció —de la correcció purista— dels neoheavies. Corregir, doncs, mata.
I corregir mata, sobretot, la llengua oral, la llengua col·loquial i la creativitat lèxica, els tres àmbits predilectes de Vidal, i els que segons ell estan més amenaçats. La importància que tenen aquests tres àmbits en la salut de l’idioma es converteix en un entramat que ressegueix i trava tot el llibre, i Vidal hi proposa algunes solucions, com per exemple la creació en línia d’un Diccionari del català col·loquial. També insisteix en la necessitat de fer conscients els parlants que el futur de la llengua depèn, en bona part, de la seva posició. Vidal fa una crida a canviar l’actitud dels catalanoparlants cap a la llengua; a abandonar la submissió lingüística; a no practicar la convergència lingüística —tampoc en converses de grup—; a afavorir, si de cas, una mena de sesquilingüisme, és a dir, a mantenir sempre el català i a establir una mena de bilingüisme passiu bidireccional.
És clar que no tot és sociolingüística, i Vidal també toca aspectes més estrictament lingüístics: tracta aspectes de la llengua formal, com ara la negació hipotàctica; proposa millores per als diccionaris de referència en matèria d’igualtat, i denuncia la banalització de termes importants, com poden ser violència, feixisme, nazi o manipulador.
Tot plegat, una cinquantena d’articles distesos sobre llengua, sociolingüística i política, escrits amb el to amè i una mica provocador que caracteritza la prosa de Vidal, juganera com sempre amb els registres («amb llurs eslògans llancívols», «aimadors de la cosa llenguada») i la creativitat lèxica («passar fractura», «bocgrossisme», «estratègia alacrutista»), un bon exemple del model de llengua que defensa al llibre.