El mes de març de 2022 es va publicar el primer poemari de Fani Criado, Puntals de vida. L’autora, nascuda a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià) un 2 de maig de 1967, llicenciada en Filologia per la Universitat de València, té una inquietud permanent de conéixer i entendre la història i la cultura del seu País i les paraules han sigut sempre el seu camí d’alliberament.
Aquesta òpera prima s’estructura en quatre parts d’extensions variables. La primera du per títol ʻDesig de sal’ i està integrada per deu poemes, on el subjecte líric té el seu suport vivencial i existencial en la mar i la reclama com essència de vida mostrant així la seua estima «perquè és el meu desig, / el més carnal, el més íntim» (p. 12). Progressivament, aquesta mar es mostra oceànica, inabastable, i la mirada poètica es perd davant la intensitat que excedeix els límits de l’horitzó.
La segona part, ʻNissaga de poble’, està integrada per setze composicions. Amb un to més familiar descriu records i experiències de la seua infantesa i de la de qualsevol infant del País Valencià compartides amb éssers estimats, com ara, els primers sabors «cadascuna de les perles / de la parra, és mel» (p. 24); la natura «els jardins són com caixetes, / caixetes que atresoren aromes» (p. 25); espais casolans com el corral «Era gran i tenia una figuera, / era gran i tenia una llimera» (p. 27); el tiet Jaume «Fills meus, sabreu gaudir d’aquest tresor?» (p. 31), etc.
La tercera part, ʻParotets al cor’ està integrada per dotze poemes i gira al voltant del descobriment de l’adolescència i es reafirma en la recerca de respostes pel que fa al sentiment d’amor, sobretot «M’estimaràs per sempre?» (p. 50). Aquests sentiments d’amor també es tracten des del punt de vista de la carnalitat, creixent fins a negar-ho tot. També l’autora fa un constant reclam a la llibertat enfront dels prejudicis i les inèrcies que definixen per negationem l’amor: «L’amor no és descendència […], / l’amor no és festejar i casar-se» (p. 52), com convencionalismes arrossegats pel temps. Així mateix, al·ludeix a l’amor maternal i al primer contacte físic que va tindre amb la seua filla i allò que va sentir, «Una mena de contacte / suau, / físic però tremolós, / m’arriba a la pell» (p. 60) A més, dedica uns poemes al coratge i el somriure de l’amistat, una amistat sincera i sencera, plena, que ens ajuda a mirar-nos en l’altre.
Per últim, ʻPoètica’, integrada per dotze poemes tanca el poemari. L’autora confessa que intenta «fer poètica amb els seus sentiments» (p. 75) a partir de la gent estimada, vertaders poetes de la seua vida. Per a aquesta tasca, parteix del principi que una imatge no val més que mil paraules com tòpicament s’ha dit sempre. La seua tasca consistirà a cercar la paraula que represente la imatge precisa i viceversa com s’expressa en el poema «Paraules, mirades» (p. 70).
Ara bé, per damunt de tot, el poeta que li mereix plena confiança i és la seua referència vital és l’Estellés, «Per sempre, el meu poeta» (p. 72). Poeta en el qual troba un permanent puntal de vida donat que hi veu l’amistat feta poesia. El sent no sols com a mestre sinó com a amic.
En definitiva, Puntals de vida és un poemari que ens convida a reviure plenament els punts cardinals de la nostra vida, «la mar, l’amistat i l’amor, la literatura i la família, la terra, el poble i la cultura que ens acull».