Tenim a les mans el primer poemari de Montse Maestre. Pell morta és un llibre sòlid, ben construït, que fuig dels estereotips que envolten l’experiència amorosa i el desamor. L’autora ha optat per dividir el poemari en tres parts, fent referència al trencament i al dolor: Ferida, Crosta i Cicatriu. Són els estadis entre l’inici de la nafra i la seva sanació, quan apareix una nova pell i el dolor ja pot començar a formar part del passat. Llavors queden els paisatges compartits, els llocs anhelats i la llibertat de tornar a emprendre noves rutes. L’autora ens planteja el trencament d’una vida en comú, d’un tu i d’un jo que han quedat malmesos. Hi ha l’esquerda que comporta la separació, i l’autora ens la mostra en el poema Trencadís, on la mateixa disposició de les paraules en cada vers deixa entreveure la ferida, el tall profund:
No hi cap tant de dolor en aquest cos de vidre.
La pell plora el naufragi per les escletxes dòcils
del que ja no serem ni devíem ser enlloc […] En un cos fet de vidre no hi cap aquest dolor
i, malgrat la certesa, s’arrauleix i m’ocupa.
Després de la primera incertesa produïda per l’onada que venia i ella no havia previst; quan ja no quedaven ni misteris ni rituals que allarguessin la màgia de l’enamorament, i els besos ja no eren càlids com abans; l’autora recorda els llocs on la felicitat hagués pogut germinar. Viatges somiats i destins on mostrar desacomplexadament l’estimació que els dos amants s’oferien:
Prometérem que creuaríem el món sencer
en un vaixell de veles blanques
—vent dolç de dia i nits de lluna plena—,
que nedaríem amb els peixos de la mar Roja
amb el cos recobert d’escates brunes
i ens besaríem entre els esculls de coral […]I tanmateix, ens ofegàrem amb les promeses,
nàufrags del teu amor empès a la deriva.
En el record invoca indrets on els amants van ser feliços. Viatgem per racons il·luminats de gran lirisme, amb una natura sòbria i esplendorosa alhora:
Va ser a la ribera de l’Eufrates
on vam aprendre a dir maç, kevir, rûh,
a advertir dins els ulls dels homes i les dones
un present deslluït per les absències.
Ens glatien als llavis les paraules
d’una llengua menuda com la nostra […] No coneixíem res del poble kurd,
i ara just en tenim el bes, la pedra, l’ànima.
I també:
Vam estimar-nos prop de Teheran
abrigats per un cel espurnejat d’estrelles […] Les mans enceses esbossant camins,
els cabells humits, el batec delerós de la sang
i l’aroma de sal de la mar Càspia.
De dia mai cerco els moments perduts,
però de nit, me’ls imploren
els somnis.
L’absència de l’altre ja és un fet, i la poeta ho expressa així:
Ja som història. Soc l’última passatgera
d’un tren sense parades ni retorn.
En aquest intent de ressorgir de les cendres devastadores per desprendre’s de la pell morta, l’autora s’emmiralla en la paraula poètica, en els llibres:
Quan et delegis per trobar-me
busca’m en un racó de la biblioteca de Fes:
a les grans sales de lectura […] Perquè després de tot,
només ens quedaran els llibres.
Tot el poemari està marcat amb versos que són símbol de coratge, que la guien i l’acompanyen en aquest viatge necessari. Paraules on Montse Maestre s’atura per prendre alè, per enfortir-se. Es tracta de les poetes sirianes Nisrín Akram Khouri i Rasha Omran, la iraniana Forough Farrokhzad, la fundadora de la biblioteca de Fes, Fatima al-Fihrí; així com la poeta kurda Bejan Matur i la nord-americana Adrienne Rich, Iehuda Amikhai, Manuel Forcano, Gianluca Manzi, David Caño, Gemma Gorga, Joan Margarit, Lala Blay, Mireia Calafell, Antònia Vicens i Sònia Moll, autora del pròleg que ens situa i ens hi il·lustra. Tots aquests versos han guarit un cor malferit i han servit a Montse Maestre per teixir el seu discurs i aprofundir en aquest poemari, que és una elegia que travessa terres, mars i ciutats. A la ciutat exili, que és una ciutat que l’acull i on ella busca refugi:
Tu no la veus, aquesta rebuda estel·lar
de la ciutat a qui ara imploro
el meu exili.
A l’última part del llibre hi ha lloc per a nous somnis, quan la cicatriu és ara el senyal que queda després de tancar-se la ferida. I el barri del Raval és l’escenari on poder recomençar, on emmirallar-se en uns altres ulls, on recordar el passat i també des d’on poder fugir, lliure. Des del present s’encamina cap a nous horitzons:
Deixa’m que vingui amb tu al Bòsfor,
nedarem de la mar de Màrmara a la mar Negra,
damunt el mirall nítid de la lluna creixent […] Per fi ens haurem desprès de la pell morta:
ja no pertanyerem enlloc.
I accedir al somni d’un lloc idíl·lic, l’Arcàdia dels poetes.