Autoria: Gustau Muñoz i Vicent Olmos
Títol: País Valencià. Present i futur
Editorial: Editorial Afers, Catarroja, 2021
Pàgines: 228

Els dos darrers anys semblen haver entrebancat certs debats urgents de l’agenda del País València. Per això, G. Muñoz i V. Olmos ens conviden, més enllà d’originals però efímeres i conjunturals piulades, a aturar-nos i alenar. És així com naix aquesta proposta editorial: País Valencià. Present i futur. Amb vocació analítica i mirada endavant, el recull d’articles vertebra quatre nivells de problemàtica mitjançant aportacions tècniques però també d’altres més assagístiques. Aquests quatre nivells, al meu parer, són: pèrdua de posició relativa del País Valencià en economia, desarticulació social, manca de consensos transversals quant a política i fragmentació de l’espai cultural català.

Cadascun dels apartats és abordat més o menys monogràficament. Malauradament no tinc prou caràcters per a presentar-los, així que només esmentaré l’autoria. Miquel Nicolàs posa sobre la taula la necessitat de redefinir les pràctiques comunicatives en la societat actual i superar el paradigma sociolingüístic creat en un context molt determinat de diglòssia substitutiva. Proposa doncs «transformar la societat per salvar la llengua». Vicenç M. Rosselló s’empesca, com ja ho ha fet moltes altres voltes al llarg del seu dilatat mestratge, a reivindicar la identitat territorial com a font per poder construir i articular un país mitjançant una nova bastida comarcal, una defensa sense quarter de l’Institut d’Estudis Catalans i una crítica mordaç al turisme que, cal insistir, ens empobreix (mireu les dades de la renda de les dues Marines). El sociòleg Vicent Flor també reitera el caràcter empobridor, depauperador (i deshabitador de les comarques interiors), d’un model econòmic basat en el turisme i en la inversió en segones residències, un model vulnerable i esperonat per la corrupció i la cobdícia immobiliària. El factor clau, per a Ernest Reig, es troba en el llast d’una economia sense gaire guanys de productivitat, amb formes empresarials arcaiques (poc eficients i sense incentius R+D), manca de capitalització, formació i internacionalització. La solució passa per una economia del coneixement, pel federalisme i per una distribució d’ingressos que trenque amb la disfuncionalitat imposada pel parany fiscal madrileny. Violeta Tena ens alerta sobre les formes d’organització de l’era industrial i el corol·lari de l’escalfament global en el context més immediat del País Valencià i de la Mediterrània, amb efectes devastadors (desertificació, riuades, conflictivitat hídrica, incendis de cinquena generació, etc.). Antoni Rico traça una panoràmica general de la construcció de la idea de nació en el segle xix i xx a València, amb especial menció a l’aportació «alacantina». Gustau Muñoz tracta de sintetitzar on som, què podem fer i què podem esperar quant a la situació política i expectatives en el marc del País Valencià i dels Països Catalans. Adolf Beltran ens descriu les diverses crisis cícliques i els intents frustrats de solucionar-les segons la típica farmacopea neoliberal. Antoni Martí Monterde, mitjançant una al·legoria ferroviària, reivindica el vincle cosmopolita entre Barcelona i València, dues capitals culturals i literàries. Lola Bañon denuncia la manca de visió estratègica i les barreres estructurals de l’espai comunicatiu al País Valencià. Xavier Aliaga analitza amb detall la situació de les indústries culturals durant l’època del govern tripartit del Botànic, identificant febleses (manca de pressupost, no incorporació a l’Institut Ramon Llull ni reciprocitat televisiva) però també ressaltant potencials (creativitat i dinamisme). Per últim, Anna Esteve revisa amb optimisme el sistema cultural, especialment mitjançant la literatura en català, dels Països Catalans.

En conclusió, l’obra dona l’autonomisme per exhaurit i aspira a armar un projecte cohesiu de país. La societat valenciana no avança i és evident que cal buscar solucions, i algunes d’aquestes s’apunten en les seues pàgines. Com a únics bemolls del recull, assenyalaré que hauria d’haver buscat més paritat entre les aportacions (10 a 3) i que trobe a faltar especialment algun article sobre lluita feminista i sobre moviments socials, veritables avantguardes pel que fa a la recerca de nous plantejaments i perspectives.