Amb tota probabilitat, els dos esdeveniments editorials de la temporada, dins l’àmbit poètic valencià, siguen la publicació dels volums de Poesia completa, de Joan Fuster i d’Antoni Ferrer, trets a la llum per la Institució Alfons el Magnànim. No és que pretenga equiparar-los, ni de lluny. El de Fuster és la necessària exhumació de la vessant poètica d’un escriptor fonamental, l’autor que més ha contribuït a ensenyar-nos a escriure, als valencians, i de pas a reconéixer-nos —i a debatre’ns— com a tals. El de Ferrer és la recopilació, també necessària, d’un poeta viu i a temps complet, l’obra en prosa del qual, sense ser negligible, dins el seu projecte literari és secundària, i que encara ens pot regalar més versos mentre fa camí.
Amb tot, hi ha punts en comú que ressalten l’oportunitat de les dues publicacions. El Fuster poeta va quedar massa ocult per l’assagista (i aquest, al seu torn, per la figura pública), i ell mateix contribuí a l’ocultació, tractant els seus versos amb una displicència immerescuda. Pel seu costat, fora del País Valencià, pocs saben que Antoni Ferrer és un dels poetes més alts del nostre temps. Les barreres autonòmiques i les penoses particularitats de la vida literària en la nostra llengua, amb la sempiterna desconnexió entre els territoris en què s’escriu, deuen ser responsables d’aquesta ocultació.
La singularitat exempta de la poesia de Ferrer, la seua radical originalitat, també hi pot tindre a veure. Antoni Ferrer és un poeta únic, personalíssim, i, per tant, anòmal. En primer lloc, és un poeta cristià. La seua no és estrictament una poesia religiosa, però sí que és constitutivament cristiana —franciscana, si ho hem de precisar—, i ho és a la manera clàssica, seguint la venerable tradició que arranca dels primers testimonis poètics del cristianisme —Juvenc, Seduli, Draconti, Prudenci i tutti quanti—, i que barreja l’hexàmetre amb la fe. Alhora és un poeta innovador, volgudament barroc, inquiet i agosarat, que pot convertir la ciència cosmològica, amb les lleis de l’entropia i tot, en matèria de l’èpica. D’altra banda, la seua poesia pot semblar extemporània a força de ser intemporal. No és que escriga des de cap torre d’ivori, en absolut. Salta a la vista que està compromesa amb el seu temps —no cal més que llegir el Cant temporal per comprovar-ho—. Ferrer parla dels conflictes i les angoixes d’ara, i ens apel·la a nosaltres, els seus lectors actuals. Però també s’interroga sobre la condició humana, el caràcter i el sentit del nostre confús periple per la vida, i per això els seus versos no tenen data de caducitat. El 1979 va iniciar una exploració alhora íntima i general a la recerca de la llum que habita en la humanitat de l’home, i aquells versos, al cap de més de quaranta anys, continuen vius, mentre ell «va assajant cançons futures».
La poesia de Ferrer té una dicció pròpia, inimitable. Ja he dit que és un poeta barroc. Ho és per profús, ric i exuberant. El seu domini de l’idioma és extraordinari. Del llatinisme erudit al dialectalisme més entranyablement domèstic, no deixa res per verd. De vegades, el seu fraseig verbal és pirotècnic, amb una abundància i una varietat que deixa sense alé. Però aquest trobar ric no és una mera ostentació de virtuosisme tècnic. Tant quan juga com quan exulta o increpa, té una gran precisió i un sentit infal·lible de l’oportunitat. Diria que l’opulència verbal és la forma que té Antoni Ferrer d’acostar-se, amb la paraula, a la música secreta de l’esperit. És per això que és poeta al cent per cent. També és la seua manera de pregar.
Però el que més crida l’atenció en aquesta poesia és la coherència interna que la mou. En bona part, cada llibre seu, i la seua trajectòria sencera de poeta, és un itinerari, podríem dir —fent servir termes clàssics, potser massa ampul·losos— que «de la pensa a Déu», però també de l’ésser humà al fons de si mateix, a través dels foscos laberints —interns i externs— que entelen la visió. És un itinerari íntim, però també col·lectiu. A desgrat de la crueltat, l’oprobi, la injustícia terrible que la història i l’actualitat no cessen de documentar amb excessiva profusió, la humanitat —i el cosmos mateix— formen una comunitat. Una comunitat que es plany, però també que espera, i que s’expressa en el càntic, siga amb les formes solemnes de l’antífona o amb la bellesa severa, precisa i transcendent, de les Variacions Goldberg.
Ferrer no ignora la creu fosca d’aquesta recerca de la llum. Els hòmens ultratgen a dretcient l’arrel comunitària que els vincula. Katyn, Auschwitz, Phnom Pen, els innombrables morts a les pasteres o als camps de refugiats, mereixen sens dubte un himne de rèquiem que els recorde, ¿però qui el podrà cantar sense indecència? Amb tot, la llum hi és, i l’esperança. La poesia de Ferrer fita aquest itinerari, íntim en els seus primers llibres; ecumènic en els següents, amb cims com el Cant espiritual, que per a mi continua sent el llibre de versos més poderós que ha eixit d’una ploma valenciana posterior a Estellés. Una trajectòria que culmina en les meditacions, alhora íntimes i compartibles, que informen llibres subtils i impressionants com Les variacions Goldberg i Lux aeterna. Aquesta Poesia completa inclou, a més, els poemes dispersos i alguns inèdits excel·lents i així ens permet resseguir la trajectòria sencera, fins ara, d’un poeta profund i excepcional.