De matriu valenciana, l’editorial Sembra ens fa arribar publicacions de qualitat d’autors nostrats i d’arreu; en aquesta ocasió, amb la traducció del darrer opuscle de Yayo Herrero, un referent en la divulgació ambientalista. Absències i pèrdues és un manual practicable del pensament ecologista per al segle XXI i té el do de vincular històries de vida de la humanitat amb la necessària conscienciació de la crisi climàtica que vivim i l’empobriment consegüent de la majoria de la població mundial. En definitiva, ens enllaça amb el viatge cap al col·lapse ambiental, social, econòmic i ètic.
En sis capítols breus, Yayo Herrero desgrana algunes de les contradiccions a què ens hem acostumat quan esdevenim consumidors alienats de la realitat del nostre planeta. Una sacsejada de cervells eloqüent i, a més, clarificadora sobre certs debats sorgits darrerament en l’àmbit del pensament ecologista. El primer d’aquests: no, la por al col·lapse no és roïna, i ni desmobilitza ni immobilitza, sinó que és necessària com a punt de partida. Una altra cosa és que ens incomode.
Herrero aborda sense complexos —a hores d’ara, quin trellat trauria tindre’n?— la fal·làcia del creixement infinit i de l’economia verda de la mà de transnacionals extractivistes, i advoca, com no pot ser d’una altra manera, pel decreixement i el repartiment. En aquesta línia, aposta per resituar els discursos hegemònics en allò que realment importa: la vida i les cures mútues, en un text que ens torna, novament, a Gramsci i al seu sentit del sentit comú.
Amb lupa d’antropòloga, microscopi de científica i la força de l’activista, Yayo Herrero dissecciona l’acció del capitalisme en cru. Revisita la societat de l’espectacle per parlar-nos de les pantalles, de la captura de l’atenció a què estem sotmesos i la precarització de la memòria que això comporta fins fer extingir la imaginació d’alternatives possibles al col·lapse. I ho fa, és clar, enllaçant-ho amb la concepció de memòria biocultural, una presa de consciència social i ecològica enfront de les dinàmiques del neoliberalisme que advoquen per l’individualisme, així com la retòrica de la culpa i la no responsabilitat que condueixen cap a la desesperança i, per tant, (ara sí) cap a l’immobilisme.
Perquè, si una cosa ha aconseguit el neoliberalisme imperant a Occident (almenys a la vella Europa que coneixem) ha estat, sens dubte, estendre entre la ciutadania l’amarga sensació que no hi ha marxa enrere i que les alternatives no són viables. I això, amb sort, entre aquells en qui encara habita un cert pensament crític, ja que entre el gruix de la població el que es generalitza és la indiferència i la capacitat de mirar convenientment cap a un altre costat cada vegada que apareix una imatge, un missatge d’aquells que fan mal, de la realitat tal com és, sense revestiments comercials de color pastís.
I amb tot, si bé és cert que per primera vegada som conscients que deixarem un món pitjor a les generacions futures, és igualment cert que moltes veus encara s’alcen des de la convicció que «l’horitzó només és el punt de partida». Yayo Herrero, amb aquest llibre, vol remoure les consciències per tal d’arribar fins a aquest horitzó, perquè si l’individualisme ha estat la punta de llança del desastre, la mirada en comú cap al futur serà la que opere els veritables canvis.
Yayo Herrero va escriure Absències i pèrdues originàriament en castellà, i per a aquesta edició Sembra compta amb la traducció d’un altre activista vinculat als moviments socials, David Fernández, que també prologa el llibre juntament amb la filòsofa Marina Garcés. És encoratjador comprovar com l’ètica ambientalista basada en el respecte, el compromís i la corresponsabilitat s’agarra fort a la realitat amb el missatge esperançador d’Herrero: «estic oberta a la possibilitat que les coses surtin bé».