Sobre el Zurisee suren imatges i runes, velades per la boira llunyana des d’on es desvetllen besllums incandescents. Lentament s’entreveuen formes de roses, munió de pètals que es vessen. La veu d’H.D., tenyida d’erotisme i misteri, recull els plecs i les obertures de la rosa, el seu batec lent. Talment com vestigis hel·lènics, els poemes de la darrera obra de Hilda Doolittle (Bethlehem, 1886 – Zuric, 1961) emergeixen de la mar grega que retorna les seves closques vingudes d’una altra terra més antiga encara, com un doll d’imatges formant capes de significants a manera de palimpsest. De nacre, des de les palpentes del dia i dels astres nocturns, el poemari de la poeta que es feia dir H.D. s’endinsa en el procés del desvetllament d’una flor que s’obre lentament.
La traducció d’Odile Arqué n’ha sabut escoltar i traginar el ritme a través del text, deixant espai al misteri i conservant la sonoritat i l’escriptura dels intraduïbles («Nebelzauberwald», «feu d’enfer»). Format per tres parts i dues codes, s’inicia amb «La rosa roja i el captaire», amb el vermell i les flors que simbolitzen la vida en les tradicions egípcia i jueva: també les pinyes, l’eucaliptus. Segueix «L’arbratge de l’Acadèmia», on elabora els motius del mussol i epocalment es troba al sanatori de Küsnacht, i la flor es transforma en visió: «i una dahlia blanc, aquell duc blanc». La saviesa animal i la vida com a èxtasi, visió i trànsit, però al seu revers hi ha la punxada de la pinassa: la natura i el símbol també fereixen i la pròpia ferida es manifesta per ser dita. La tercera part, titulada «L’estrella del dia», és el conjunt que constel·la les referències a l’astrologia, els símbols del foc i les seves manifestacions (la crema de pinyes, les estrelles), així com la poeta-mare al fons del poema. L’amor i el desig amaren «Sagesse»: mel·líflues, totes les flors van desvetllant-se a través d’una passió lenta, amb la repetició de versos que enllacen les composicions com un ordit flamíger. Ara l’aigua del llac s’endinsa cap al Nil amb Seket, deessa egípcia de la força i de poder, i Sothis, que representa l’estrella més brillant del firmament i que apareix cada any tot just abans del desbordament del riu. Finalment, la rosa es clou amb «Amor d’hivern (Espérance)», on s’advé el tacte del record d’infància sobre la corol·la lenta de la flor: xuclar la mel del lligabosc, diu la poeta: «assetjada pels records, / com abelles que s’eixamenen». El vers d’H.D. es consolida al llarg del poemari, una de les principals renovadores de la lírica nord-americana, juntament amb Marianne Moore, que pren camí propi després de la seva etapa imatgista.
Llegir H.D. és deixar-se descabdellar per una veu brolladora de símbols, brodadora d’una terra humida de capes i imatges que suren, i de la seva l’escriptura, la cura de les imatges com a responsabilitat poètica, com a compromís amb l’altre i amb les altres. La repetició com a manera de traçar el contorn de cada pètal en la seva llengua. Així, la traducció traça els ritmes i les paraules compostes per H.D., «branch-in-flower», «de-flowered» (branca-en-flor, des-florada). L’obstinació per a una imatge final es va refent i fent, com el brodat: «si van caldre 30 anys perquè les meves Roses Roges per al Bronze / trobessin la imatge exacta…». Així, el símbol posa nom als llacs de la memòria i l’inconscient, amarats d’imatges sàfiques i silencis, fragmentades pel temps.
El llibre es desclou lentament com una rosa que va desembeinant una veladura de nit densa i imatges cosides amb llavors i fils, a través dels arcàngels i amants que hi afloren. Definició hermètica d’un llibre crepuscular que es desclou des dels Averns fins a la Càbala, passant per la tradició egípcia, àrab, jueva i cristiana: Llucifer, Azrael, Asmodel. La mirada minuciosa i tendra que ve cap a les coses, enfilant l’agulla precisa, com fa amb les llavors de rosella i l’atenció al ritual: «no em cal cap rosari / de sèsam, / només la prova dels dies». El real és fràgil, efímer, per això necessitem la imatge, la representació. «Però Ella descorre el vel, / em destapa els ulls, / ordena, / escriu, escriu o mor». Les pinyes, símbol de la continuïtat de la vida, es converteixen en porta d’entrada a l’Altre: «Entraria als teus sentits / per la resina cremada i les pinyes». Alquímia de la matèria, palpable en les roses de bronze i el crepitar dels noms. El diàleg amb els diferents personatges de la tradició, com els àngels Asrael i Asmodel, i del somni, avesat a dir-se en fragments: “Quin perfum de roses, / en aquesta cambra”. Versos d’ardències tangibles i el desig, l’erotisme present amara tota l’obra com una revelació creadora. I sempre remor de fons, la mar grega on suren les illes, els llacs inconscients i el rem entre símbols, per primera vegada en llengua catalana. I finalment, el capbussament cap a l’inconegut: “deixant-ho tot, deixant l’île de promesse, / ara suro, nedo i em llanço, / de dret al centre antitèic.