Cobricelada per un paisatge gebrat, l’escriptura d’Anna Dodas s’arrela en la cançó que cau i degota. L’autora (Folgueroles, 1962 – Montpeller, 1986) calcava el cant minuciós i dúctil del misteri pouat en la foscor i el silenci, desfet arreu del seu paisatge natal. En dibuixà el seu pas a ritme de tres moviments: Paisatge amb hivern, El volcà i Poemes esparsos i esbossos, aplegats al volum de LaBreu.
Del primer moviment, el galop i el salt per una terra silent que comença a dir-se pel batec d’un cor. Del seu temps, tan sols l’ofrena destrenada de llum, del fons de l’absència, del so que retruny i retorna, del dol contingut que esclata. Versos latents d’imatges, sembrats de llavors closes sota la neu, de tacte humit i vibrant. Dodas escriu i parla amb els arbres corporis d’un paisatge hivernal que acull els fragments d’un món ocult que tan sols pot revelar-se amb el so, amb l’escolta de la matèria vegetal (el brancatge arrissat, la carolina molla), les presències animals (galops, petjades, renills salvatges) i minerals (la roca foradada). Els tres moviments s’apleguen sota el títol d’El volcà, anomenant «Paisatge amb hivern», els versos en estat de latència gebrada i fonda, «El volcà» com a eclosió i les reverberacions experimentals a «Poemes esparsos o esbossos». El ritme iniciàtic resulta ja un tall que escindeix la veu en una imatge latent i de somni, de galop i de plor que canta al fons d’un paisatge sonor que transmuta constantment, del cosmos a la llavor tel·lúrica. La visió de la llum és d’allò que roman i sendimenta, i encega: «no veig res, sóc cega/ enlluerna/ reverbera/ la llum».
El vers s’esfila entre silencis i imatges latents, com fibres del bosc que prenen veu i cant: «l’has vist, el bosc?/ transfigurat/ no hi ha record/ ni fullaraca/ com l’altre bosc/ més enllà de la vida». Rítmicament trobem una latència, un cavalcar lent que ve d’una gorga fonda i s’apropa com un cant oriünd. Els poemes són de to greu, on les paraules es vessen i s’endinsen des d’una tendresa vegetal i una pulsió tel·lúrica cap a una lluminària efímera. Trobem ressonàncies verdaguerianes, però si en Verdaguer trobàvem la rima d’escata i de lli a Brins d’espígol, en Dodas l’esclat es manifesta de manera clara: «jo sóc el salt/ no sóc res més:/ una carolina molla/ que aguanta la pluja/ tristament». De textura metamòrfica, les flames i de les guspires: «vena oberta, vísceres, cavernes/ el vermell que tot ho rega/ silencis / dos sols surant per calitges/ talment dos cors». La rovalla o les restes d’argenteria es deixen palpar a l’última part, de poemes esparsos «vam ser de plata un dia/ o una nit/ sí, una nit de metalls/ que brunyia l’escorç de tot». Matèriques i d’un fons llunyanament estrany, un estany gebrat que s’esquerda i n’emergeix la memòria del dolor (dels estels), apaivagat per una tendresa efímera, un erotisme de la natura vegetal, tenyida d’estranyesa: «què fora més plaent que una/ barca menada/ per una gran mà […]/ la neu per enfonsar-hi els dits/ les ales fulgurants». Hi ha un ressò del Weltschmerz («dolor del món») de la tradició germànica, com un estat de melangia més profund on es percep una inadequació al món real («mil estrelles que giren/ dolorosament»), però acompanyada de brins de bellesa, «el suau vellut d’un pètal», «la pluja que embolcalla».
Del segon moviment trobem diverses imatges del final: «es desprèn un meteor brillant/ i lluu l’escorça gelada/ de la terra./ Espurnes palpitants/ els tènues estels/ de la tenebra». L’ocult és el revers de la veu, l’absència, allò que sura en un misteri entelat: «La perversa impotència/ D’un fat que no és sinó espera». L’espera, la latència i la cristal·lització apareixen suggerides a través d’elements aquosos i d’un estat del món somnolent: «S’adorm el cor/ i els cristalls xops/ les lentes gotes/ com s’abalteix/ el món». Les imatges metamòrfiques són les que modifiquen per complet l’estructura semàntica i rítmica del poema: «els sorolls de la nit/ o silencis/ les altes hores passen/ res més que el silenci i un foc/ sota cendres llunyanes/ el matí serà rosa/ ara és blanc i cansat/ sota silencis de palla / tu fores silenci i ara ets espina». La natura es concreta en allò mineral i el llenguatge de l’orfebreria s’empra per desvetllar una visió de brillantor «vam ser de plata un dia/ o una nit/ sí, una nit de metalls/ que brunyia l’escorç de tot». El jo líric sent la natura com allò que la travessa: es tracta d’una natura corpòria, ja que l’estat hivernal parteix sempre del cos. El paisatge es colga i s’emblanqueix, però no emmudeix, sinó que murmura de manera incessant i esdevé d’una expressivitat tangible i corpòria.
Portar Anna Dodas al present i vivificar els seus textos —com ha fet LaBreu amb aquesta edició, i a través de la música amb artistes com Neus Borrell i Miquel Joan (Tot dorm, 2019)— és traginar per la vall nevada el revers tangible d’una latència hivernal que creix i esclata, com una crisàlide llum que acull la veu de l’altra.