Edith Wharton, Colum McCann, Annie Dillard, Vanni Santoni, Marguerite Duras, Carson MacCullers, Helen Garner, Vivian Gornick i Natalia Ginzburg, entre molts altres autors, han escrit llibres al voltant de l’escriptura. Cap d’aquests proposa un mètode infal·lible per a l’èxit literari, però són llibres honestos, plens de lucidesa, de reflexions i d’idees que qualsevol aspirant a escriptor faria bé de llegir.
Segons Joan Didion ens expliquem històries per poder viure. I no li falta raó, perquè cada vegada que ens expliquem o escrivim una història vivim una vida, i cada vegada que aprenem una llengua tornem a nàixer. Escriure, contar i contar-nos històries és l’essència de la humanitat, així ho hem anat fent, segle rere segle. Ens hem construït a base i a través dels relats, alguns compartits, altres enfrontats. La capacitat d’imaginar i contar històries és allò que ens fa humans.
Potser per això, escriure per a la intimitat, allò que diuen «escriure per a un mateix», resulta ben poc creïble perquè, tret de casos comptats, gosaria dir que tothom escriu per a ser llegit, per a un lector futur, desconegut, incert i hipotètic. Fins i tot aquells textos d’autors de renom que van romandre en silenci o en la intimitat més amagada acaben un dia, per raons diverses, eixint a la llum. Ho recorda l’escriptor i editor italià Vanni Santoni en Para escribir hay que leer, un assaig breu que acull amb humor i encert dubtes i consells al voltant de l’escriptura i la voluntat de voler ser escriptor. Santoni, que ha dedicat part de la seua vida a ensenyar a escriure en escoles prestigioses d’escriptura creativa, comenta: «Jo mateix, tot i que impartisc diversos cursos d’escriptura, considere que no es pot ensenyar a escriure. El motiu n’és un, simple i definitiu: la vastitud infinita de les possibilitats d’un text narratiu implica que, així mateix, existisquen infinitat de coses que es poden escriure d’infinites formes».
L’assagista i periodista Vivian Gornick, en un llibre traduït al català fa poc, La situació i la història, coincideix amb Santoni en alguns aspectes i ho explica amb una plasticitat i una claredat admirables: «Durant quinze anys que he estat fent classe en postgraus i màsters d’escriptura, he après que és impossible ensenyar a escriure —que el do de l’expressivitat dramàtica, d’un sentit natural de l’estructura, d’aconseguir que el llenguatge penetri la superfície descriptiva, tot el que és innat, no es pot ensenyar—, però sí que és possible ensenyar a llegir, a com formar-se un parer sobre un escrit: tant sobre els propis com sobre els aliens. Pots ensenyar a unir les peces de la vivència sepultada sota una pila de material i comprovar si s’està plasmant sobre la pàgina; a buscar el vincle entre un fil narratiu i la saviesa que l’estira; a preguntar qui parla, què du, i quina és la relació entre totes dues coses».
Gornick argumenta que tot això es pot ensenyar si és el que tens ganes d’ensenyar, tal com era el seu cas. La qual cosa ens du a pensar que no és fàcil ensenyar a escriure, o almenys, que hi ha moltes maneres de fer-ho, i que cadascú ensenyarà segons la manera seua de llegir, de viure i sentir l’escriptura. Ara bé, de tots aquests dubtes i opcions es pot extreure una conclusió: no es pot ensenyar a escriure, però sí que es pot aprendre a escriure, i s’hi aprèn, fonamentalment, llegint i (re)escrivint. I quan més flexibles i diverses siguen les lectures d’un escriptor, més elàstica serà l’obra seua.
Des de fa un parell d’anys, a més d’escriure articles, entrevistes, introduccions, relats, notes de dietari, i desenes de cartes per correu electrònic, una part del meu treball és «ensenyar» a escriure i compartir en clubs de lectura i trobades amb estudiants com visc l’escriptura a través dels llibres que llig i escric. Sovint em fan preguntes del tipus: per què escric el que escric —dietaris, assaig literaris, cròniques de viatge, entrevistes, relats— com els escric, quin és el meu llibre favorit dels que he escrit, què m’agrada llegir… Em pregunten si els reescric, si rellig els meus llibres, si canviaria o trauria part del que he escrit, etcètera.
Les bones històries les escriuen els lectors
Totes aquestes qüestions i curiositats, i moltes més, generen un diàleg enriquidor i plaent amb els lectors actuals o venidors. Com a escriptora, ni puc ni vull perdre de vista el fet que és el lector qui acaba el text, són els ulls d’aquest i la seua veu silenciada en llegir-lo —i que revelador si també llig en veu alta!, cosa que encara dona més forma i sentit a l’escriptura—, i en cada lectura el llibre renaix, es completa de manera diferent. Per això, benvolgut escriptor que ara comences, et recomane que quan escrigues respectes la intel·ligència dels lectors, procura no dir-ho tot, deixa’ls espai, dona’ls oxigen. Regala’ls marge i temps per tal que ells acaben el text i el facen seu.
Ho suggereix Colum McCann en Cartes a un jove escriptor (L’Altra Editorial). «Si respectes la intel·ligència del lector, tornarà a tu una vegada i una altra, i una altra. Desafia’l. Encara-t’hi. Atreveix-te. Solca territoris desconeguts. Confon-lo. Després, deixa’l estar. Digues el mínim perquè pugui descobrir el territori pel seu compte. D’aquesta manera sempre vas un parell de passes més endavant que el lector, però ni tan sols els més espavilats ho saben. Les bones històries les escriuen, al capdavall, els lectors».
L’escriptor construeix i el lector reconstrueix. Però per a construir calen moltes hores d’observació i de reflexió prèvia. No debades, Edith Wharton recull en The Writing of Fiction (Escribir ficción), publicat el 1925, una citació de William Burroughs: «La majoria de les persones no veuen allò què succeeix al seu voltant. Aquest és el meu gran consell per als escriptors: per l’amor de Déu, tingueu els ulls ben oberts». És sorprenent com, cent anys després de la publicació, aquest assaig es deixa llegir amb total actualitat. Potser tot aspirant a escriptor hauria de tenir-lo en compte.
Efectivament, ulls oberts i tots els sentits esmolats. L’escriptor és una esponja que s’amara de tot el que li passa per davant i al voltant, se n’amara i a poc a poc va deixant anar. L’escriptor és algú que no es cansa mai de mirar, encara que no tinga cap objectiu en ment: mira perquè mirar és ja un primer pas, i és imprescindible. Per a escriure cal observar i serà, segons com i on posem la mirada, que escriurem. Perquè d’entrada, per a reproduir una atmosfera, cal haver-la observada moltes vegades o almenys, molt atentament, perquè per aconseguir penetrar en la ment del lector, «no es tracta de descriure el fet que plou, sinó la consciència d’estar sota la pluja», com deia E. L. Doctorow.
El pànic a esborrar
Tots els escriptors, sobretot al començament, sentim pànic a esborrar. Quan hom escriu estableix un vincle fort amb allò que ha deixat dit. Escriure costa i desfer-se’n, més encara. En canvi, aprendre a esborrar sense por és una de les primeres pràctiques que hauria de posar tot escriptor en el seu decàleg, si és que en té cap. Edith Wharton en el llibre esmentat escrivia «En pintura es fàcil deixar-se dur pel deler de la perfecció i oblidar un dels postulats que Miles van der Rhoe formulà amb tres paraules: menys és més. Quan escrivim, no ho podem oblidar».
En l’assaig autobiogràfic Viure escrivint (també publicat en l’Altra Editorial), Annie Dillard comparteix amb els lectors el seu dia a dia com a escriptora. Hi explica angoixes, dubtes, petits goigs, manies, encerts, entrebancs, reptes, en conjunt, la seua escriptura com un autoretrat en moviment, text rere text, llibre rere llibre: «Quan escrius compons una línia de paraules. La línia de paraules és un pic de miner, una gúbia d’ebenista, una sonda de cirurgià. La sostens enlaire i la línia va excavant un camí que tu segueixes. Aviat et trobes immers en un territori nou. És un atzucac, o has trobat la matèria autèntica? Ho sabràs demà, o d’aquí a un any just».
Tornar al text és el gran moment de risc, pot passar de tot, que el salves o que el cremes. Dillard ens convida a no tenir-hi por i a no encapritxar-nos d’allò que vam escriure tal dia i que tant ens va costar… Si no és bo, cap raó sentimental el millorarà. Cal saber esgarrar i esborrar, sense manies ni miraments. «Segons la meva opinió, escriu, com més literari sigui el llibre —com més purament verbal, treballat frase per frase, com més imaginatiu, raonat i profund sigui—, més probable és que la gent el llegeixi».
Viure o escriure?
Viure o escriure? No crec en aquest binomi disjuntiu. Dillard parla de viure escrivint. Al capdavall, de què escriuríem si no visquérem? Escrivim perquè estem vius i observem, perquè recordem, evoquem, imaginem. Reivindique viure i escriure, i fins i tot viure per a escriure. Així es desprèn d’aquest fragment de McCann: «No parar d’escriure, de crear vida a partir de la vida, costella de la costella, defecte del defecte […] La millor escriptura ens posa en guàrdia, ens fa parar atenció i ens fa estar contents de sentir-nos —encara que sigui per poc temps— vius». Breu i contundent, Joan Fuster va reblar el clau: «I morir deu ser deixar d’escriure».
Un cosa tinc clara, i en això, com en algunes altres reflexions, coincidisc amb Annie Dillard, «Una de les poques coses que sé de l’escriptura és aquesta: gasta tots els cartutxos, dispara a raig, juga-t’ho tot, perd-ho tot, de seguida, cada vegada… Dona-ho, dona-ho tot, dona-ho ara». Cal deixar-se anar, cal deixar brollar la consciència i el pensament, temps hi haurà d’esborrar, de retallar, de llençar, de redreçar i de polir, de rectificar, de reescriure, en definitiva. Un estira-i-arronsa entre els molts dubtes i les poques certeses. Com va dir Augusto Monterroso, «Creu en tu, però no gaire; dubta de tu, però no gaire. Quan tinguis dubtes, creu; quan creguis, dubta. En això consisteix l’única veritable saviesa que pot acompanyar un escriptor».
Escriure amb la màxima simplicitat les coses essencials
Escriure bé és ben difícil, no hi ha cap fórmula màgica i com escriu Santoni, no hi ha un mètode per a ensenyar a escriure perquè cada text du tantes possibilitats implícites. «Escriure bé costa —insistia Mercè Rodoreda—. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials.» Escriure, en paraules de Rilke, és dir «delícies que són indicibles». Voilà la tasca d’un escriptor, dir el que no es pot dir, conrear, en paraules de McCann, «la capacitat de confiar en la dificultat. La tenacitat d’entendre que cal temps i paciència per sortir-se’n».
Edith Wharton, Colum McCann, Annie Dillard, Vanni Santoni, Marguerite Duras, Carson MacCullers, Vivian Gornick i Natalia Ginzburg, entre molts altres, han escrit llibres i assaigs breus al voltant de l’escriptura, textos honestos, amb reflexions profundes, plenes de lucidesa i tocs d’humor subtils. Tanmateix, cap d’ells us estalviarà dubtar i suar davant d’una pàgina en blanc, davant d’un text a mig camí. Com diu McCann als seus estudiants cada volta que comença un semestre de classes: «No us puc ensenyar res. Ara que ja ho sabeu, vinga, apreneu».
Ara bé, si en algun aspecte coincideixen aquests escriptors és en la idea que convé perdre la por a esborrar i en la necessitat de deixar reposar els textos per poder fer-hi una mirada nova més tard. Perquè és bonic i necessari poder «llegir un text nostre de nou com si el llegírem per primera vegada. Creure en l’absència i recrear-se en la solitud». Com va escriure Virginia Woolf, «No cal córrer. No cal brillar. No cal ser ningú altre que una mateixa». La qual cosa em du a pensar en el cas de l’escriptor Sergi Pàmies i el seu darrer llibre, A les dues seran les tres, i de quina manera, Pàmies, com més autobiogràfic és, com més ell mateix és, millor ficciona, millor imagina, millor es distancia d’ell mateix, perquè sap d’on parteix i on vol arribar.
Aconseguir un estil, una veu pròpia, és allò que tot escriptor desitja. Però com deia Clarice Lispector, «Fins i tot l’estil propi és un obstacle que s’ha de superar». I no podem evitar aquesta obstinació laboriosa ni les expectatives que sobre tu has despertat i que espanta no satisfer; «la desesperació de sentir-te atrapada dins del teu estil», que en diu Helen Garner.
Ser una mateixa, trobar la teua veu. Tota una vida o, almenys, una part d’aquesta. En tot cas, l’èxit sempre és relatiu i sospitós, sobretot en matèria de llibres, on hi ha molts factors en joc. I normalment és el temps el que jutja, dona, trau i equilibra. El temps, deia Stendhal, és el millor crític literari. I molts anys després, Simon Leys amb una ironia finíssima escriuria en La felicidad de los pececillos —un altre llibre que cap escriptor hauria de perdre de vista—, «qualsevol que, al final del seu camí tingui la impressió d’haver tingut èxit a la vida, és que en el punt de partida no devia aspirar a ser gran cosa».
Amb tot, per a escriure, com per a la vida, cal atreviment i decisió, la vida i l’escriptura estan plenes de decisions, per tant, escriptor que flirteges amb un conte, amb una novel·la, amb un assaig, amb el que siga: Atreveix-te. Sigues original. Amb les coses previsibles mai no s’aconsegueix res excel·lent.
Per això, si puc donar un consell als meus alumnes d’escriptura creativa és fugir de la predicibilitat, dels llocs comuns, dels adjectius usats i grandiloqüents, de les combinacions gastades i buides, i animar-los a arriscar al màxim, a jugar-se-la en cada frase, en cada paràgraf. A agrupar paraules que ningú havia posat mai juntes. Encara que els xoque, o precisament per això. Així és com aconseguim ser únics, dir-ho de manera diferent. No importa el temps que coste, de vegades podem dedicar setmanes a una sola frase. Fins i tot mesos. De debò.
Llig i rellig aquestes autors que han parlat amb saviesa i humor dels desassossecs vitals i literaris, i de tant en tant hi trobe un bàlsam, un alè, i el compartisc amb els meus estudiants: «A mi em resulta inimaginable emprar el terme “carrera” per a referir-me a aquest entossudiment diari», escriu Garner, «l’absoluta incapacitat, mentre estàs treballant, per a jutjar si allò que estàs fent val alguna cosa: d’ací, la fe cega i la dura obstinació necessàries per a seguir endavant; els episodis d’eufòria, la sensació esporàdica que has agafat el ritme o que has sintonitzat amb la força creativa, la sensació que ja ho tens, que no faràs un altre pas en fals».
A l’igual que McCann, la meua esperança quan done un curs d’escriptura és arribar a haver dit un parell de coses que puguen estalviar als meus alumnes una mica de temps i de patiment. Compartir amb ells reflexions del tipus següent: «sense música no hi ha idees, mira al teu voltant. Troba el que és universal en el que és local. La profunditat comença a casa. Fes una autèntica excavació en el teu món. Fes que el que és ordinari es torne sublim. Deixa-t’hi dur, esborra. Sigues una càmera. Fes-nos veure amb el llenguatge. Fes-nos sentir com si hi fóssem”. Preguntar-los en quin moment del dia els agrada escriure, si tenen manies i preferències, com se senten quan escriuen, quan no poden parar d’escriure, o quan res no flueix, i així anem fent…
Una vegada un amic li preguntà a James Joyce si havia tingut un bon dia, un dia productiu. L’escriptor, convençut i satisfet, contestà «Sí, he escrit una frase». I així és, una simple frase ens pot salvar el dia. El novel·lista Julian Barnes ens ho va deixar clar en El lloro de Flaubert: «és fàcil, al capdavall, no ser escriptor. La majoria de les persones no són escriptors, i pateixen ben poc».