Autoria: Roc Casagran
Títol: L’abraçada que
Editorial: Amsterdam, Barcelona, 2022
Pàgines; 128

L’abraçada que (2022) és l’última obra poètica del professor i escriptor català Roc Casagran (Sabadell, 1980), publicada a l’editorial. És, en efecte, una lectura pròxima i lleugera, que defensa la tendresa i pretén ser un al·legat de la unió, la reunió i la companyia, a partir de l’element de l’abraçada. Amb imatges senzilles, no per això menys efectives, ens apropem a un món marcat per la quotidianitat i la recerca de l’amor.

Però, la paraula innocent no existeix, i, per tant, la mirada innocent amb què narra la veu poètica, tampoc. Al poema —i a la vida— opera sempre allò que no es veu, la part invisible de l’iceberg. En aquest cas, actua la lògica de mercat i de la superproducció dels afectes.

Si fem una lectura més profunda, descobrim una veu que supera l’objecte llibre i ens recorda els eslògans favorits del neoliberalisme: «si vols, pots», carpe diem, etcètera. De sobte, desapareixen les condicions materials, de classe o d’ètnia, del subjecte. Tu i només tu eres responsable del que et passa. Clar.

«Culpa»

Cada dia me’l trobo
assegut a la porta del mercat.
Va brut i és coix
i aguanta un got de plàstic del McDonald’s.
Té uns ulls que són derrota derrotada
i em mira des de terra
molt molt avall,
i sap del cert que no li donaré
ni una moneda trista
des del meu pedestal de la victòria.
Que passaré de llarg
com fa tothom.
I així i tot, em somriu
i les dents que li falten
són tots els punyals
de la culpa clavada al cor d’aquest poema.

Clar.

Vivim a una societat afectiva i, sobretot, desitjosa d’afectar-se. Pensem en la gran quantitat de teories i estudis crítics vinculats al gir afectiu. Des d’ací li enviem un bes ben fort a Sara Ahmed. La superproducció dels afectes genera una sobreestimulació afectiva i psíquica que ens compel·leix a tornar a formes simbòliques simples, o més bé simplificades, que troben caliu en discursos de caràcter polític e identitari, trontollant en ocasions en la banalització d’un univers simbòlic que, despullat de tot significat, es transforma en una mercaderia, en un producte ideal total. També els enviem des d’ací un bes a Isa Calderón i a Lucía Lijtmaer, una vegada posats. És clar que vivim a una societat desitjosa d’abraçades. Casagran també ho sap, i per això gran part del seu discurs se sustenta sobre l’acte d’abraçar i el que significa: l’abraçada com a resposta a la solitud i la melangia, com a refugi i espai segur quan tot allò que ens rodeja comença a ser-nos violent. Ara bé, no m’interessa tant l’objecte (estem «a tope» amb ajuntar les pells), sinó el subjecte: ¿qui abraça i per què?

No hi ha una sola lluita, única i universal. No hi ha una sola lluita, única i universal catalana. De fet, un dels perills de parlar de lluita, en singular, és que deixa realitats fora del discurs, i, per això, cal mantindre una mirada interseccional, que, si bé no és incloent, tinga en compte altres subjectivitats. En qualsevol cas, trobe que seria interessant poder identificar de quina lluita s’està parlant a L’abraçada que. Em dona la sensació que el contingut del llibre pot arribar a concordar amb allò que espera cert sector de la cultura catalana, el més mainstream i políticament correcte, sector irremeiablement conservador, en el fons. Un compromís misterwonderful, mal·leable, construït a partir de símbols reconeixibles (perquè estan a l’imaginari cultural de totes i tots), que reforça una idea de nació molt concreta: el poble català que resisteix les adversitats de la vida (que van des del pas del temps fins a la dominació lingüística…) amb un somriure i amb il·lusió, «perquè sols somiant avança el món», com diu l’autor. Un compromís de mercat: un producte exportable, un mite postmodern.

De tant en tant es fa referència a un altre —un ens abstracte, oposat a la veu poètica—, i s’apel·la a una espècie de consciència social, a una actuació grupal que convida a assumir responsabilitats (pensem en els poemes «Beee» o «Aixafats»). Ara bé, no resulta fàcil identificar l’objecte i l’objectiu de la lluita, i menys encara, les ferramentes necessàries per dur-la a terme. El compromís polític que es mostra al llibre funciona perquè romantitza; el pas del temps s’accepta perquè s’hi enalteix la paternitat i l’estima —idíl·lica i per descomptat lliure de drames freudians— cap als fills. I així amb tot. Pot ser no molestara tant aquesta performance del compromís polític si no es veiés sempre sota la mateixa fórmula: una obra compromesa no se sap amb que!

Si no es visibilitza l’engranatge, si no es nomena l’entramat que sustenta l’statu quo que es pretén conflictivitzar, si no podem contemplar tot l’iceberg —crec— no es pot parlar de compromís. Treballar a partir d’una mirada mitificadora de la situació proposa un relat esperançador, i açò, lluny de generar una resposta reactiva en el lector, produeix compassió. I col·loca el subjecte combatiu en posició de víctima. És el clar exemple de com el sentimentalisme, davant les injustícies i violències del món, anul·la l’acció.

Pensem quan Djamila Ribeiro parla de la necessitat que tothom haja de gestionar amb crítica, responsabilitat i respecte el seu lloc d’enunciació. Pensem en la necessitat d’haver de passar per tot un procés de conscienciació sobre el privilegi de la paraula que es té.

Aquest exercici és fonamental per poder comprendre que, encara que es parle de lluita i resistència, si es fa des de llocs d’enunciació hegemònics, és a dir, privilegiats, el discurs estarà esbiaixat. He trobat a faltar aquest exercici a L’abraçada que.