Autoria: Maica Rafecas
Títol: El setembre i la nit
Editorial: La Breu Edicions, Barcelona, 2021
Pàgines: 234

Si bé ha estat un motiu de representació dominant en la literatura catalana contemporània, l’espai com a matèria narrable està rebent una atenció renovada en la novel·la recent. S’agraeix, a més, que es tracte d’espais narratius que no passen necessàriament per la centralitat de la ⸻sobreliteraturitzada⸻ Barcelona. L’atenció prestada a la urbs com a acumuladora de les virtuts del progrés es desplaça cap a espais-altres que, des de fa dècades i lluny de ser estàtics i endarrerits, estan sent desfigurats per processos de caire global. Ens trobem amb una literatura que es distancia de la foto fixa del món rural i que, si bé incorre ocasionalment en la nostàlgia del-que-era-i-no-és, mira el territori des de la materialitat que l’estructura i conflictivitza.

Maica Rafecas fa, d’El setembre i la nit (La Breu Edicions, 2021), la novel·la d’un paisatge, d’un territori i d’una terra. Situada a la localitat imaginada de Vilarer, al Baix Penedès, entre el setembre del 2006 i el del 2007, narra la lluita obsessiva i solitària de l’Anaïs per la defensa de la vinya Llobeta, amenaçada per la construcció d’un centre integral de mercaderies promogut per la Generalitat. La plataforma logística està arrasant aquesta plana de vinyes i, amb ella, l’escassa activitat pagesa. Anaïs és una dissenyadora de quaranta anys, acabada de separar i amb una filla, que, lluny de resignar-se, inicia un procés compulsiu de defensa de la vinya que es va tensant ⸻un pèl exageradament⸻ fins fregar una qüestionada bogeria. Una constel·lació de personatges completa aquest fresc d’actituds envers la desfeta del territori: el pare, que amb prou feines sosté el treball d’una vinya poc rendible; el germà, que lídia amb la precarietat laboral davant d’una crisi imminent; el tiet, que defensa el complex logístic en nom del progrés; l’Elisa, que fa de treballadora social implacable a qui el cas de l’Anaïs sotmet a un ⸻també exagerat⸻ procés de transformació; la plataforma contra el cim, que fa fallida malgrat reunions, signatures i manifestacions; i, sobretot, el difunt avi Pau, la memòria del qual ressona amb l’exigència de la custòdia de la terra.

Un dels aspectes més interessants és com la novel·la articula narrativament l’espai com a resultat de l’estratificació de diferents temporalitats. Anaïs solca la terra i remou tot un substrat que parla dels valors i les relacions que ens travessen, apuntalen i possibiliten una continuïtat. Estructurada circularment, la narració se sosté en el temps de la verema (contingut en el títol), però també en el temps d’un progrés a punt de saltar pels aires. El llenguatge del camp i la vinya farceix la narració, gest amb el qual Rafecas recupera i referma l’entorn. Si bé la trama presenta algun desenvolupament no justificat o moments d’un dramatisme desajustat, hi abunden passatges sòlids, esplèndidament construïts i d’una bellesa continguda, on es demostra l’esforç constant per llegir i explicar-se el paisatge. I és aquesta la gran proposta de la novel·la, plantejada en el moment climàtic: quan s’evidencia que l’Anaïs ha buscat com podia els recursos per portar a terme una lluita visceral «que no es podia explicar en paraules perquè començava en el passat més antic de les vinyes» (194). La novel·la reïx en la tasca de traslladar imaginativament la materialitat d’un territori format d’una densitat difícilment sintetitzable.

Merescudament seleccionada com a candidata a Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any 2021, El setembre i la nit presenta una necessària visió del camp en particular, però d’espais no urbans en general, com entorns que condensen transformacions i complexitats. Territoris que obliguen a pensar sobre processos de llarga durada que, sedimentats en espais concrets, són un reflex del món globalitzat. Entorns que, ara desencaixats, i malgrat les dificultats, estan tractant de ser adreçats narrativament per una nòmina d’autores i autors catalans en el que s’ha establert ja com una tendència literària.