Els viatges poden prendre moltes formes. A voltes, acudeixen a nosaltres de manera inesperada per trencar l’aparent equilibri dels dies que passen. Així ens recorden que la vida és una senda en constant canvi, que no hem de donar res per descomptat. Aquest és el viatge que ha d’enfrontar la nostra protagonista, Uqsuralik, per sobreviure en un dels paisatges més bells i esglaiadors del món: les regions àrtiques, territori dels inuits. Generalment coneguts com a «esquimals», els inuits són una tribu amb milers d’anys d’història de supervivència i aprenentatge en aquest ecosistema d’increïble bellesa i grans perills.
L’argument de la novel·la és senzill, encara que la realitat que descriu no ho és en absolut. La jove protagonista es veu separada de la seua família i haurà d’aprendre a conviure amb la soledat en un entorn en què el món terrenal i el món dels esperits es barregen en una mescla poètica i primitiva. Els esperits, els gegants i la màgia són tan reals com la família o la fam. Precisament, aquesta dualitat es reflecteix en un ús sorprenent de la intertextualitat dins de l’estructura de la novel·la. En aquesta s’intercalen fragments narratius en primera persona focalitzats en Uqsuralik amb una sèrie de cants rituals en boca de diferents personatges que imiten una de les tradicions més antigues del poble inuit: el katajjaq o cant de gola. Es tracta, sense dubte, d’un gest deliberat de l’autora per recuperar i reivindicar aquesta pràctica mil·lenària no només en el contingut de l’obra, sinó directament en la seua forma. De fet, l’estil general de l’obra participa de la idiosincràsia del poble inuit, amb una sintaxi senzilla però profunda i una visió del món lligada irremeiablement a la natura, a les deïtats i a les tradicions.
Uqsuralik comença la novel·la essent una xiqueta, però el pas del temps i, sobretot, les experiències que trobarà al llarg del seu viatge la convertiran en una adulta molt prompte. Es tracta, per tant, d’una inusual novel·la de viatge iniciàtic, gènere que es va iniciar en la tradició occidental amb l’Odissea i que De pedra i os adapta a una perspectiva indubtablement innovadora. En primer lloc, perquè la cultura inuit resulta desconeguda per a una gran majoria de lectors occidentals. Però també perquè és una novel·la profundament lligada a la visió de les dones indígenes, a través d’experiències com la sexualitat o la maternitat. Bérengère Cournut reivindica la veu de la dona indígena, tant de temps ignorada, sense oblidar mai la bellesa estètica. Perquè les paraules de tots els seus personatges estan plenes d’innegable bellesa, plenes de veritat: «Les dones poderoses s’exposen primer a tots els perills». És aquest tal vegada un dels trets més atractius de la novel·la, el fet que, tot i la duresa i la crueltat del món que l’envolta, Uqsuralik sempre és capaç de trobar la poesia necessària per continuar.
La traducció de Marta Marfany és, per tot l’anterior, una tasca més que encomiable. Traduir un llibre no només consisteix a canviar les paraules d’un idioma a un altre, sinó també a aconseguir traslladar l’essència de l’original a una llengua diferent. I en el cas de De pedra i os, aquesta essència és la base fonamental sobre la qual es construeix la narració. Sense ella, contemplaríem la vida de les tribus inuits i les peripècies d’Uqsuralik com mers espectadors. En canvi, rebem una novel·la que ens introdueix en el paisatge glaciar com un personatge més, sentint les passes dels seus pobladors com pròpies, vivint les pèrdues, el dolor i l’alegria al seu costat.
Qualsevol camí pot transformar-se en travessia si ho desitgem. Aquesta és la invitació que De pedra i os fa al lector, convidant-lo a iniciar el seu propi viatge per una terra desconeguda i fascinant. Acompanyant l’Uqsuralik a través dels glaciars, les banquises i la tundra, descobrirem una realitat més íntima, allunyada del soroll i la velocitat de les societats occidentals. Una realitat que, encara que parega llunyana, s’endinsa en el interior d’allò més universal: l’esperit humà.