Deia Julio Cortázar tot seguint Alfred Jarry que el vertader estudi de la realitat no es trobava en les lleis, sinó en les excepcions a eixes lleis. És a dir, que la novel·la fantàstica, en introduir una excepció a les regles que semblen governar fèrriament la realitat, en explorar les seues conseqüències a partir d’una impecable cadena de causes i efectes, il·lumina la textura de la realitat, fa conscients al lector les seues lògiques tan absurdes com imperceptibles alhora que inapel·lables.
D’alguna manera és això el que fa Contra el món, la darrera i ambiciosa novel·la de Pere Antoni Pons. Introdueix un fet sorprenent, impossible, màgic, potser sobrenatural, però amb la forma d’un cataclisme natural, la desaparició sobtada de la serra de Tramuntana a l’illa de Mallorca, i a partir d’ací es dedica a desenvolupar tota una cadena de causes i efectes que reflecteixen de manera clara les lògiques de la societat actual a Mallorca, però no només. Llegida des del País Valencià la identificació és total.
Però hi ha alguna cosa més. En començar la novel·la el lector o la lectora creu que és a punt d’encarar-se amb una història contada per un narrador intradiegètic, però aviat se n’adonarà que es troba davant d’una novel·la polifònica en la qual narracions en primera persona i unes altres focalitzades en personatges diferents o fragments íntegrament dialogats plantegen els antecedents d’un grapat de vides, com eren abans del cataclisme i de quina manera els afecta. La mostra és si més no representativa, especialment si incloem els personatges que apareixen als relats al costat dels i de les protagonistes. El resultat és una novel·la coral, un panorama ambiciós i que abraça la societat de l’illa.
Per això, el seu inici —i el seu tancament— es podrien vincular al fantàstic contemporani. Per descomptat, no al realisme màgic, com he pogut llegir, perquè en tot cas seria més cortazarià que de la nissaga de Macondo. És a dir, els personatges reaccionen amb el mateix estupor que el lector davant de l’escletxa en la realitat que s’ha obert davant dels seus ulls.
Però, a més, a partir del fet inicial, el relat que esdevé és una mena de novel·la experimental postnaturalista. És a dir, l’autor introdueix un fet extraordinari en la vida d’unes gents i una societat i a partir d’aquest intenta establir quines serien les reaccions diverses d’una mostra representativa de personatges i quin el procés social que s’hi obriria. I en eixe sentit, crec que l’èxit és total. Els personatges són creïbles, les seues veus i les diverses narracions que protagonitzen donen compte de manera detallada i sòlida de les diverses biografies i del tall col·lectiu que han patit. I, per cert, la novel·la ofereix de manera exemplar una resposta al problema de com introduir personatges castellanoparlants en una narració en català sense que se’n ressenta la coherència literària ni dels registres emprats i sent una novel·la íntegrament escrita en català i en un català literari excel·lent a més.
I la conclusió és ben clara: el món pot estar acabant-se i fins al darrer moment el capitalisme trobarà la manera d’extraure benefici i de renovar les dinàmiques d’explotació, de les persones i del territori, de manera molt clara en països com els nostres dedicats preferentment a l’explotació turística. I això ben adobat amb la col·laboració de la política i de diversos forjadors de discursos legitimadors de qualsevol decisió, des dels periodistes fins als influencers a sou. Com explica amb lucidesa un dels personatges, «a Espanya, els policies i els jutges reparteixen les llavors de la veritat, els polítics les sembren i els periodistes les reguen. Per això Espanya és una selva de mentides».
Però, a més, es desenvolupen diversos altres temes empeltats en les diverses biografies. M’ha interessat per exemple molt el personatge de Sebastià, el pintor, i la reflexió sobre la posició de l’art com a oportunitat de negoci però també com a instrument ornamental i legitimador del poder econòmic i financer, de l’oligarquia extractiva i neocolonial. O els avatars dels membres del col·lectiu ecologista (Miquel, Arnau, n’Alexandre), entre el desànim i la consciència de la derrota després d’una vida dedicada a la militància en què no s’acabava de percebre la magnitud del terreny cedit, ocupats com estaven en la lluita. Algunes reflexions seues, precises percepcions, ressonen molt de temps després de la lectura: «La retòrica política, quan te la creus, és un foc que escalfa i il·lumina, però quan no te la creus és freda i desagradable, un munt de cendra banyada, pensa en Miquel, i pudent, com un foc que algú ha compixat».
Com s’haurà pogut comprovar en les citacions la novel·la no només és molt llegidora, atrapa el lector i el clava al mig d’aquesta societat en crisi tan pareguda a la nostra, sinó que també està molt ben escrita, tant en les àgils narracions de cadascun dels personatges, com en els moments en què es condensa i ofereix sentències memorables.
Amb una d’estes tancaré estes línies. Resistiré la temptació de glossar la brillant pàgina final de la novel·la perquè aquesta és una d’eixes ressenyes que s’espera que animen a la lectura, perquè paga la pena i és de fet una experiència plaent. En el seu lloc, tancaré amb un passatge que, malgrat tota evidència, mostra els personatges aferrats a la llum com un bri d’esperança: «Vaig pensar que, mentre dura, la nit sempre sembla invencible, fins que de cop comença a cedir davant el dia i de cop penses, mira, ara ja ha perdut». No cal oblidar-ho per tancada que siga la foscor.