Llegir el segon volum de les memòries de Vicent Palacios deixa en el lector un cert regust melancòlic. Nascut a Torrent el 1949, Palacios és d’aquella generació que, en efecte, ho tenia tot per fer, i en concret de les persones que, dins d’eixa generació, va fer tot el que va poder, amb l’embranzida de la joventut que vol construir un país nou a la mesura dels seus somnis. A més, en el cas de Vicent Palacios això es va fer xafant terra, fent xarxa i societat civil, profundament arrelat a Torrent, a l’Horta Sud i al País Valencià.
M’ha resultat fins i tot emocionant llegir qui estava darrere de la publicació del Vocabulari valencià-castellà de Francesc Ferrer Pastor que recorde del col·legi Lluís Vives de Manises, el col·legi dels meus pares, i llegir que estigueren a punt d’editar actualitzada la gramàtica del professor Manuel Sanchis Guarner. En efecte, la Caixa d’Estalvis de Torrent, la seua editora, era tota una institució, a Torrent i a la comarca, no només un centre financer, sinó també un dinamitzador cultural que, com diu el mateix Palacios, va contribuir a estructurar l’Horta Sud i a consolidar la seua identitat. Llegir records des de dins d’aquelles institucions, la Caixa d’Estalvis de Torrent, com la Caixa d’Estalvis de València, fa molta pena perquè ens recorda tot el que hem perdut.
També m’ha interessat molt llegir la densa xarxa d’associacions que en aquell moment s’esforçaven per enllestir el país que ja anaven fent. Per exemple, el paper del Cercle Catòlic de Torrent i d’homes tolerants i liberals en el millor sentit del terme, com ara Josep Ferrís March, que deixaven fer i feien possibles iniciatives com el Grup de Cultura Valenciana, víctima després, el 1979, de l’autoodi blaver. O dels sectors de l’església progressistes i arrelats als pobles i a la cultura valenciana. O les successives iniciatives editorials en valencià. O la lluita per la recuperació de la toponímia històrica, o del valencià en la litúrgia. O la història del naixement de la falla del barri de Sant Gregori, que ens recorda com, fins i tot en els temps més foscos, les falles foren també eina de socialització, d’estructuració i empoderament de comunitats populars. Per això, a Palacios, ben en contacte amb la realitat de base valenciana, el sorprén la reacció dels seus amics capitalins quan es va atrevir a plantejar en una reunió preparatòria dels Consells de Cultura Catalana en 1978 «el potencial organitzatiu i de lideratge de les falles», «un territori que calia valorar i explorar» i va sentir que el miraven «quasi com un infiltrat». És evident, com ho és també en llegir Josep Vicent Marqués, que ja hi havia en aquell moment històric persones que feren la diagnosi correcta i es resistien a donar les falles per perdudes i en mans del franquisme. Lamentablement no foren suficients per consolidar illes de llibertat, un altre associacionisme faller possible.
És molt interessant també llegir el procés de formació del jove Palacios. El profund sotrac que suposa la lectura de Joan Fuster, la manera com la nova cançó va constituir la banda sonora emocional d’aquella generació ‒no per casualitat els títols de cada capítol i les darreres paraules són frases de Raimon‒, el teixit d’aliances i la posada en comú d’il·lusions. La transcripció de fragments de les cartes que enviava Abelard Saragossà des del servei militar a Melilla són commovedores. Com ho és el relat del testimoni per exemple de la Trobada dels Pobles de 1976, de l’Aplec del País Valencià de 1978, o de l’assistència a la Universitat Catalana d’Estiu del 75, i després també dels estralls del blaverisme, de les seues embranzides irracionals com ara les que va sofrir l’Ajuntament de Torrent el 1979, culminació de les amenaces que va patir des del principi el primer alcalde democràtic. Per això, a través d’aquestes pàgines és possible llegir i entendre la magnitud d’aquella derrota i també de la desmobilització d’aquella poderosa xarxa associativa i les seues ambicions. Malgrat tot, però, quedaren les espurnes.
I tot això Vicent Palacios ho conta amb una narració fluida, cristal·lina, d’home bo que recorda i enllaça la vida col·lectiva del país amb la seua experiència personal i familiar. De vegades, el fil del record el du a trencar l’ordre cronològic, o a inserir excursos reflexius plens de trellat, de l’honesta radicalitat del trellat, fins a concloure en eixe capítol programàtic, «Anem dient les coses pel seu nom», en el qual reivindica paraules desprestigiades per la propaganda, com ara república o nacionalisme. Què haguera sigut de nosaltres si el nostre país hagués tingut més persones com Vicent Palacios en aquell moment històric tan crític. Eixa és la pregunta que deixa en l’aire la lectura del llibre. Això, i la certesa que gent com ell va fer ‒fa‒ tot el que va ser possible. Tanmateix, encara queda molt per fer. I si encara és possible fer-ho és en bona mesura pel llegat d’homes i dones com ell.
Quan ho teníem tot per fer és un llibre important. Perquè si algun dia es fa tot el que queda per fer serà des de la memòria i des de la genealogia, enllaçant amb tots i totes els que han mantingut i mantenen encesa la flama i ens permeten continuar somniant ‒per acabar jo també citant un altre cantautor, aquest de la meua generació‒, amb un país de llums enceses.