Hi ha primeres novel·les que no són un punt de partida, que són una veritable síntesi d’experiències llargament madurades. És el cas de La pensió d’alemanys, primera obra de ficció de Montserrat Corretger (Reus, 1950), un riquíssim quadre d’època, del Reus dels anys vint i trenta del segle XX. Tanmateix, i com afirma la mateixa autora, no es pot encabir en el gènere de «novel·la reusenca». Tot i que la ciutat fulgura per si sola, amb una detalladíssima topografia comercial i social, la narració ultrapassa a bastament els seus límits per connectar-la estretament amb Europa. Fet i fet, té voluntat d’immiscir-se en l’esfera cultural i literària de la postguerra europea i, com no podia ser d’altra manera, també en la conformació d’ideologies, especialment del creixement del nazisme i la seua metàstasi dins i fora de les fronteres del Reich.
Però anem a pams. En primer lloc, la novel·la ens proposa un «itinerari»: el fil conductor serà una pensió on acudiran esforçats i tenaços traductors alemanys «que estimen la seva feina i l’entenen com una òpera wagneriana en creixement constant» (p. 12). Són autèntics «exiliats» de la gran depressió i de la inflació alemanya de postguerra, com també alguns suïssos, també afectats malgrat la neutralitat del seu país. També apareixen castellans en busca de millors oportunitats laborals. Hi ha una confluència de tot plegat a Reus, després d’una estada «estranya i una mica pertorbadora» (p. 20) a la colònia química de Flix, i serà precisament a la capital del Baix Camp (recordem, llavors la segona ciutat més important i dinàmica de Catalunya) on trobaran la seua terra de promissió, gràcies a l’esponerós comerç de fruits secs. La colla de sis amics que es forma a la pensió participa en balls i clubs, s’enamora éperdument, és permeable al catalanisme, debat qualsevol nou llibre, etcètera. Malauradament, el grup es disgregarà i les derrotes dels seus rumbs els allunyaran quasi definitivament. En segon lloc, la novel·la també ens proposa un «temps»: així, els diferents capítols, sense títol, són una línia del temps (de 1921 a 1939, més un epíleg), amb fets polítics com a teló de fons, sempre dialogats o escenificats pels protagonistes. D’aquesta manera, amb naturalitat i sense estridències, els ecos polítics sempre venen de fora, són remots, però alhora escandallen tots els recambrons de la vida intel·lectual i ideològica de la contextura europea, com s’ha dit adés: sobre la guerra del Rif, sobre la situació econòmica l’endemà de la I Guerra Mundial, sobre l’Estat Lliure de Baviera i l’assassinat de Kurt Eisner, sobre els prolegòmens i previsibles colps d’estat de Primo de Rivera i de Franco, sobre la literatura més sobresortint i oxigenada del moment (Hernández-Catá, Istrati, Zweig, Mann, Proust…), etcètera.
Sobre la valoració del «temps» també voldria fer un parell d’apreciacions quant a la tècnica. La veu narrativa combina simultàniament el present i el perfet. Així s’aconsegueix un efecte cronològic molt interessant, ja que és capaç de crear un espai d’acció i de reflexió que encara està per venir i que encaixa a la perfecció amb la biografia dels joves traductors alemanys, i també d’altres personatges, ja que estableix un futur esperançador i engrescador al seu davant, dissortadament frustrat, com a la resta del seu poble, per l’ascens dramàtic del nazisme i el corol·lari de la II Guerra Mundial.
Per acabar, afegiré que Corretger, com ella mateixa confessa, és partidària de transmetre mitjançant la ficció una «veritat literària», amb fets i persones naturals i reals, amb coherència intrínseca, contada des de les seues vivències i aspiracions personals, i no tant des de sentiments subjectius. Així, transitem de la «veritat literària» a la «veritat històrica», complementada amb recursos gràfics, unes magnífiques fotografies en blanc i negre dels protagonistes i que amaneixen el text.